dijous, 31 de març del 2022

Gent del barri


Asseguda al banc del parc, les cames creuades, texans i plumífer, fuma la cigarreta que dissimula els ulls tumefactes. Llança la cendra al pot de cervesa com si fos la darrera escopinada. Duu el monyo arreplegat al clatell com un record de jovenesa. No inventaré una història que ens explique per què és aquí, tots en conegueu alguna. Potser la seua realitat considere beneïda la pau imprevista al bell mig d'aquest parc escàs, d'aquest jardí de pega travesser d'una avinguda i un atzucac, com l'ànima insolent dels coloms que tot i dominar el cel s'obstinen en caminar per la brutícia del món. L'agror de la cervesa calenta augmentarà la displicència d'una cigarreta que ara li serveix per crear un personatge que ella creu pot suggerir un mínim interès entre aquells que passem com vectors cecs i ignorants dels creuaments improvisats pel destí. No, no vol que algú li pregunte si es troba bé, no. Només vol que el seu cos no siga ignorat com qualsevol arbust de reglament que hi posa indefectiblement el protocol municipal i que sembla signar amb la seua verdura la pau amb el cement i el quitrà. Què farà en acabar de fumar?... Se n'anirà?... On?... No és la primera vegada que no sap què fer del seu cos. Ni la primera, en que totes aquelles solucions habituals li fan nosa i fàstic, molt de fàstic. Però, què pot exigir?... A qui?... Una nena damunt d'un tricicle se li acosta. Para al seu davant i li fa un somriure. Potser és el millor que li passarà al llarg del dia que s'esmicola.