dijous, 10 de febrer de 2011

Els gats i les pedres

Mino

Qu'il boiv' mon vin, qu'il aim' ma femme,
Qu'il fum' ma pipe et mon tabac,
Mais que jamais -mort de mon âme!-
Jamais il ne fouette mes chats…
Quoique je n'ai' pas un atome,
Une ombre de méchanceté,
S'il fouett' mes chats, y'a un fantôme
Qui viendra le persécuter.
S'il fouett' mes chats, y'a un fantôme
Qui viendra le persécuter.

G. Brassens, Le testament
In memoriam Mino

Mai no vaig copsar quina mena d'atracció han tingut de sempre els gats per a les pedres. Faig memòria, i encara és belluguen pels meus records els prínceps gats del meu passat. Jo era un nen, llavors sense bigotis, no com ara que ja me'ls deixe. Bruns, negres -sempre magnífics, de pell tibant com les calces dels ciclistes, veges tu- pèl-rojos i blancs, i, fins i tot , eclèctics i multicolors, dins la millor tradició d'un art que mai no sabies cap a on anava, però anava. I gairebé tots lluïen al seu cos el bes anònim de les pedres. Aquell al que li faltava l'ull i el pegat pirata que li ho tapés. O el que feia de coix des que va aprendre a miolar en perdre el pit de la mare, l'esguard del germà i el peu del baix dreta. I els panxaforats, de tant com els varen besar les pedres a l'atzucac que deien replaceta. I et preguntaves per què les pedres buscaven als gats. Si seria de tant com avorrides estaven. O més bé, l'enveja no les deixava viure em pau amb la seua condició de cosa estant. Que els gats, ja ho sabem, li fan el salt -amb perdó- al més pintat. I fins i tot quan dormen són capaços de "bajarse de los coches en movimiento y bailar el vals" com va dir el poeta. No sé. Però si al gatet li faltava l'orella, el pare deia "això, una pedrada". O si els dents mostraven la seua obscenitat pel forat dels llavis que no hi eren, la mare sentenciava "una pedrada, no facis cas". I així anàvem tirant, amb gats apedregats -que ja ho diu la paraula- i fets com a causes, que per què buscar les mans amagades. I de tant en tant t'adonaves de la seua impunitat, de l'abús covard de les pedres. I al costat d'un marge desolador, d'on s'havien manllevat a sí mateixes, era estès el cos esquarterat d'un gat dins d'aquella pell malbaratada que encara feia el possible -com una pobre noieta violada- per mantenir les aparences. I al gat ja no li feia mandra la nova companyia de les sempiternes formigues enfeinades. I mira que els gats menyspreen els del vici laboral. I passà el temps. Tan elàstic ell, esmunyedís i maleït com els pobres gats. I als carrers, ja sense els seus miols, varen brotar com bolets pujats des de la rebotiga de la ciutat, unes petitones bestioles de crosta pèl-roja fosca i lluent com un coure que ningú vol. Duien unes gracioses aletes de complement, i la inquietant activitat, mai aclarida, dels brokers veloços de les clavegueres. Ai las! Res a fer per a les pedres. Res a dir. Amb prou feines si encertaven a una de cada mil o dues mil. Pedres fracassades de no ser paisatge, casa o marge. I així, defugint als Gregori (Perelman, m'escoltes?) Samsa, les pedres varen sortir de la ciutat perduda al no-res. I ho varen fer, sobretot, pel costat de les roses negres cap el sud esplendent. I cercant com a boges als gats perduts, albiraren d'uns que, pobres d'ells, feien escapada sobre dues rodes. I pensaren en aliar-se, donada la nova situació, als fuets que els amos sempre tenen al traster. Déu ens protegeixi si hom els regala de complement uns tratges de Siemprejoven color caqui i amb la gorra adient.

8 comentaris:

  1. No sé perquè tinc la sensació que la violència sempre és gratuïta, tot i que n’hi ha que, al damunt, és d’una insultant estupidesa.
    Et desitjo unes bones pedalades lliures de pedregades i d’altres malsons semblants.
    Salut

    ResponElimina
  2. però molts érem petits i tirar pedres era un passatemps com un altre, malgrat que alguns mai vam encertar cap gat, bé, a algun humà potser si, però ja vam complir la penitència :P

    ResponElimina
  3. Ramon, pense igual. Què pot dur a aquests energúmens a tirar pedres als ciclistes, amb el risc que això suposa? La resposta és el que intento trobar escrivint, però no crec haver encertat. Salut.


    Clidice, és cert. Jo també em barallava a pedrades amb els meus amics del carrer. Però tirar pedres a qui no pot defensar-se d'igual manera mai no va entrar a les meues expectatives lúdiques. Potser perquè a casa meua un petit jardí era lloc de pas per a tots els gats del carrer. I mira eren com de la família.

    ResponElimina
  4. Jo, en canvi, on més pedres he llançat i encara llance és a la mar de l'Almadrava, cosa que em va ensinistrar en l'art de fer-les botar damunt l'aigua. El que més indigna d'aquests saltamarges de pedrots és que havent tantes coses a apedregar la mamprenguen contra els (vi)ciclistes, que és la imatge més arrodonida de l'home/dona lliure i en paus. Poster és això el que més ràbia els dóna, que hi haja gent rodant sense fer soroll i pacíficament. És la imatge mateixa de la barbàrie, sempre gratuïda, sàdica i forassenyada. Jo a aquests pelacanyes els indicaria el lloc adient on fer rebotar les grosses pedres: just sobre la superfície dels propis testicles. Caldrà protegir-se contra aquests feixistes que ni saben que ho són (o sí). En aquest escrit, l'has encertada de ple, col·lega. No es pot dir més de manera més tangencial, no es pot rodar amb tanta elegància per les carreteres lliures de la paraula.

    ResponElimina
  5. La gent que tira pedres, és que no sap filar paraules i mai, mai però mai, estaran "enamorados de Rosita"

    ResponElimina
  6. Manel, conec a més d'un ciclista que els deixaria com Abelardo, és a dir, sense el lloc que tu dius com a objectiu de les seues pedrades. Fer botar pedres al mar és el joc primigeni de l'art musical. Moltes gràcies pels teus "amorets". Són un estímul impagable.

    Alba, ja veig que a tu també et té encisada el Raúl González Tuñón i potser la versió que el Cuarteto Cedrón va fer dels seus poemes. Què raó tens, aquests malparits mai podrien enamorar-se de Rosita, i ella tampoc d'ells, no cal dir-ho.

    ResponElimina
  7. mai he tirat pedres ni a cap gat ni a nigú,peró si volía ferles votar al mar en tan mala traça que mai,tampoc feren una bonica musica.Molt bó el relat,com sempre.besets.

    ResponElimina
  8. Concha, doncs tindrem que posar-se a fer botar pedres, que la bona música es inexcusable. Un bes.

    ResponElimina