dimarts, 1 de febrer de 2011

Le copain Georges

Le vélo d'en Georges


Quand j'ai offris pour étrenn's un' bicyclette à Marinette,
La belle, la traîtresse avait acheté une auto…
Avec mon p'tit vélo, j'avais l'air d'un con, ma mère,
Avec mon p'tit vélo, j'avais l'air d'un con.

G. Brassens, Marinette


Ahir dilluns de matí, a la Magna Sala de Càstigs, els amos havien tancat l'aire condicionat. Ells sabran per què. Feia fred. Era una humitat amb aspiracions de posseir-nos els ossos i desfer-los en un tremolar de suor calfred. Jo venia amarat. No sé pedalejar suau, ja sabeu. A més, la meua maleïda costum d'eixir amb retard però arribar d'hora no me la lleva del damunt ni valenbisi ni valencrisi. Que com es fa?... Perelman… Perelman... veges, que ja van tres. Així, que en pocs minuts vaig passar d'amarat a balb. Però em donava igual. Acabava d'entrar a la Sala, Marinette, la francesa. Em té el cor trencat. Des que va assabentar-se que jo anava en bici al curro i em va dir "Oh, quelle grasiá" amb eixa erra tan golosa, vaig caure de tos i sense casc. D'això, que ahir, li portés una petita col·lecció d'antigues fotos meues de quan encara feia marxes ciclistes i d'alguna cursa perduda a l'oblit. Per si de cas no es donava l'oportunitat de mostrar-se-les, vaig afegir una breu antologia de textos d'adoració viciclista: un poema d'en Ferrater, altre de Aleixandre, també de l'Estellés… i la meua auca de la bici -ja em perdonareu aquesta petita vel·leïtat. Com que el càstig va anar per a llarg, li passí el sobre poètic de sota mà indicant-li amb el millor dels meus somriures que ja em faria cinc cèntims quan li abelleixi. Va pegar-li una ullada sense traure els papers, i el deixà de banda, a la butaca, besant-li el maluc esquerre. Ara, només quedava esperar a que deixaren de donar-nos fuetades de buidor intel·lectual i li ensenyaria -potser mentre menjaven plegats?- les dues entrades per a la vetllada del velòdrom del dissabte al capvespre. Tot era possible. I en dilluns, nens, en dilluns!! Ah, ma petite Marinette. En alçar-se la sessió i la buidor, va produir-se l'enrenou habitual. Tot i estar al tanto, vaig perdre de vista a la Marinette. Ja anava disparat al passadís d'eixida per a trobar-la, quan vaig veure el meu sobre poètic, més oblidat que les curses de joventut, per terra, prop d'on s'havia assegut Marinette. De sobte, vaig sentir la freda suor de l'estança buida. En eixir al carrer, ella era xerrant amb els nois. Vaig renunciar als seus ulls de salutació. Queia un plugim més espiritual que climàtic. Vaig obrir el paraigües. I fotí el camp cap a la tarda. Vaig menjar, tot sol, al bareto del borratxo i el te amb llima, que és al costat del treball. Li havia sentit dir, al begut, no feia massa dies, que hi havia menjat com feia temps era temps. Que li recordava els menjars de la seua mare. Els borratxos sempre diuen la veritat, ja sabeu. Com que no em treia de sobre el fred, vaig demanar de calent. Consomé al xerès. Però em varen portar el d'un pobre xai jubilat als 67 o més, i amb tostons de sorra refregida. Calamars amb el sabor de les aigües abismals amb patates també abismals, tot a la romana o a la empastifada refregida. I iogurt natural Milbona, ninguna cullerada era bona. Café àcid i Chuck Norris a Canal 9. Ara m'adonava per què el dilluns és dilluns i per què aquell pobre home s'havia donat a la beguda.


Le copain Georges à Chez Margot

11 comentaris:

  1. Horreur, canal 9 i Chuck Norris!!!
    També hi ha dilluns de bells colors...

    ResponElimina
  2. "Quan trist me’n vaig anar a l’enterrament de Marineta,
    la noia la traïdora havia ja ressuscitat,
    amb la corona jo semblava un liró, ¡Ai, mare!
    amb la corona jo semblava un liró…

    ResponElimina
  3. Aquest és el cinquè intent! No hi ha manera de poder deixar-te el comentari? Buf! Hi torno...


    ni valenbisini valencrisi.
    i la meua auca de la bici (i és que jo també en tinc una! Un altre una però la tinc.)
    Queia un plugim més espiritual que climàtic (que bo!)
    Els borratxos sempre diuen la veritat, ja sabeu. (si, sí, ho sabem, no sé per què però molts ho sabem...)
    Com que no em treia de sobre el fred, vaig demanar de calent. Consomé al xerès. Però em varen portar el d'un pobre xai jubilat als 67 o més, i amb tostons de sorra refregida.

    Ho sento però llegir-lo m’ha alegrat!
    I ara el meu copy peg...
    Felicitats, CletòRum!

    ResponElimina
  4. Clidice, Oh là là! les franceses. Mon dieu!

    Begonya, aquest va resultar un dilluns en blanc i negre, tot i que el Chuck portava una camisa lila que em va deixar prou desconcertat. Un bes, Fifí.

    Brian, boníssima cançó, eh? Que gran el Georges. Ah, les copains d'abord.

    Anna, tens una auca de la bici? O una bici que en fa auques, com jo? No ho sentis pas, em fas molt feliç si t'alegres, que ho sàpigues. Un petó.

    ResponElimina
  5. Muy bueno!!! tiene algo de la socarrona y fina ironía de Brassens...serás su alter ego?
    en serio muy bueno y divertido y la canción de "les copains d'abord" me encanta,aunque todas las de Brassens me encantan,y dale con "me encantan"...besetssss!

    ResponElimina
  6. Elfreelang, moltes olalá olalá, gràcies.

    Concha, amor de hermana mayor es lo tuyo. La lucidez, inteligencia y talento poético de Brassens son irrepetibles. Pero hemos intentado hacer un homenaje. Un beso.

    ResponElimina
  7. la canción que me encanta se titula "les amis de George",aunque igualmente todas!

    ResponElimina
  8. Una altra passió compartida (tardana en mi, ai las!), la del Georges de Sète, i en van ja… quantes? El vicicle em fa anar d'agradable sorpresa en magnífica ratificació. Deu ser que era dilluns, que plovia? Cosa d'alguna entremaliada franceseta amb aspecte d'heroïna de la resistència? D'aquelles màquines horribles del valebici que els esforçats pedalaides malament aconsegueixen de fer anar recte? El que és clar és que aquesta valencrisi t'és una font impagable d'inspiració. Salut sota el plugim.

    ResponElimina
  9. Concha, "Les amis de George" es magnífica y además con valor añadido para nosotros. A que sí?

    Manel, les francesetes són alto voltatge més que resistències. Ara vaig al darrere d'una tal Paulette, ja veuràs. L'altre dia vaig pillar una valenbisi que s'escorava a la dreta amb una força pròpia dels dinosaures, per què serà? Moltes gràcies. Salut sota els sauris.

    ResponElimina