dissabte, 26 de febrer de 2011

El port

Estibadors del port cap a 1930


I de sobte, el port. El port marítim. Carrer avall per l'avinguda trencada al mar ha estat la meua vida. La llum groga esplendent, furiosa de sol al malecó, posseint-te la sang i el destí per a sempre mai: permeable i enamorada pell dels sentits. Lloc de lleure, lloc de força, lloc d'homes de càrrega. Deia Plató dels homes fets animals, i els menyspreava. I d'altres, que mai no han portat un sac a les espatlles, el seguiren en l'ofensa. Em feren avergonyir del pare, i del pare del meu pare, amb aquesta condició d'homes reduïts que portaven el faune i el centaure a l'entrecuix de l'ànima. I tanmateix jo haguera seguit les seues passes per a mantenir el vi dels ofesos. I brindaria a la salut del pobre Plató, que tot i les amples esquenes i tan lluminosa front mai va vestir el saquet de càrrega, perdent-se així el subtil art de l'estiba i el cubicatge a ull. I amb les mans encara negres, tot i que el carbó fa una setmana que el vàrem descarregar, beuria el beneït desdejú d'aiguardent. I faria glops amb bogeria del got als llavis groguencs penetrats sense amor per la dacsa, el blat o la farina de peix empastifant d'olor cadavèric el menjador i els llits, la cuina i els besos. I faria, és clar, per conèixer l'avi que no em va conèixer. Que agafà de franc la barca de Caront en un mar d'alcohol barrejat de suor, dies i dones. Amb la seua mà trencada trencant la pedra blanca de marbre fresc a l'estiu dels gots i els companys de colla. Amb la mà trencada que feia ballar els bocois de vi negre viatgers cap a Gènova i Marsella. Amb els ulls clars que portà en vida el meu pare. Amb els llavis fins dels poetes de les roses negres. Feia flaire de gallina morta. Tenia el pàncrees dissolt. Potser la dacsa. Potser. Em va dir el meu pare. I de sobte, el port. Un port clos per als fills dels que ho varen trepitjar com a bèsties i homes. Per als que, tot i les espatlles caigudes i l'esquelet fi, pedalem pels seus molls i ens aixopluguem a l'escullera dels farcells i taulons d'altre temps, fugint de la dàrsena on cau l'insidiós plugim d'escopinades dels hereus de Plató. Dels iots enfonsant al fang de l'oblit els pailebots, les veles llatines, els vents de brea i peix podrit, i la filera penitent d'aquells monjos profans, amb el seu hàbit de saquet i faixa, canelleres de pell i espardenyes d'espart. Dels passejants peripatètics i ociosos, d'àgores buides i Sòcrates insolents sentenciant amb la paraula la fam ufana dels esclaus. I de sobte, el port. El port trencant l'avinguda.

Descàrrega de blat

8 comentaris:

  1. Precioso!!! sin palabras ,por mis recuerdos y tu buen hacer.Enhorabuena y besets.

    ResponElimina
  2. Impagables remembrances que el record i la literatura fan convergir... i em recorda d'alguna manera en Salvat Papasseit i el seu Nocturn per acordió, et poso les darrers estrofes:
    Vosaltres no sabeu què és
    guardar fusta al moll:
    però totes les mans de tots els trinxeraires
    com una farandola
    feien un jurament al redós del meu foc
    I era com un miracle
    que estirava les mans que eren balbes.

    Vosaltres no sabeu què és
    guardar fustes al moll
    Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
    --que són de tants colors
    com la mar sota el sol:
    que no li calen veles.

    ResponElimina
  3. Concha, gracias. Sabía que te traería recuerdos este apunte. Besos.

    Elfreelang, gràcies. Si aquestes notes t'han portat a la memòria els versos de Salvat-Papasseit, ja me'n done per satisfet.

    ResponElimina
  4. Anna, moltes gràcies. És una de les coses més afalagadores que m'han dit. Un petó.

    ResponElimina
  5. Los dos tenían los ojos verdes del mar. Eran gente buena. Y los dos nacieron al borde del mar: Valencia y Málaga. Pepe, querido suegro, te echo mucho de menos, como a mi padre. Siempre ocuparás un lugar muy especial en mi corazón.

    ResponElimina
  6. Magnífic, Pep, et superes cada dia com a estibador de mots. L'evocació del port és tan subtil que arriba al lector amarada d'aiguardent i olors de mar i suor. Libem, doncs, el vi dels ofesos, els hereus dels indòmits, sense oblidar que, com va dir el poeta més o menys, tots serem al port amb la Desconeguda. Salut!

    ResponElimina
  7. Rosa, y mira que te hacía rabiar, eh? El beso te lo doy en directo.

    Manel, gràcies. A la Desconeguda també la faré pujar a la bici, m'has donat una gran idea. I li farem pujar el Port en majúscules. Ja saps qual. En què quedarà açò? Ni idea.

    ResponElimina