dimarts, 1 de març de 2011

Els peperos


No puc callar, amics, per més temps.
Potser molts se'n sentireu traïts, potser.
Però ho he de dir, ho reconec:
a casa meua som de la doble Pe.
I és que ens ve de lluny la rara dèria
pel Pare Putatiu, l'admiració aquesta.
Ja l'avi era Pep, i el pare, com ha de ser.
La tieta Pilar -una tonta distracció-
prenia les aspirines amb glops d'aiguardent,
des que es casà amb un dels tíos Pep,
i el meu cosí, pobret, li deien Pepito.
Va morir de mala sang amb sols 14 anyets
i adoptaren la Pepita, ja no dic més.
L'altra tieta, va ser la fina Josefina
i el seu home, era l'altre dels tíos Pep.
Al fill gran li varen dir, per si de cas, Pepito,
no fos que aquest exclusiu nom es perdés.
Per tant, a casa meua, el pobre Sant Josep
mai no es feia vellet ni per a Jesuset.
I li encolomaven tots els fills amb dues Pes,
com la història sempre li ho ha fet:
vinguen de l'Esperit Sant o del prolífic San Pep.
Tal devessall, força imaginatiu, no em direu,
ens va crear força dubtes d'identitat, com a Mr. Klein.
"Pepín, la bici, qui l'ha trencat?...
Ha estat Pepito, de veres tío Pep…
Quin Pepito, tu o el del tío Pep?...
I quin Pepito no en té de tío Pep?...
¿Pepín o Pepico?, digues quin Pep...
No sé tío Pep, potser ha estat Pepet..."
I ni el Holmes podria esbrinar
quines dues Pes l'havien fet malbé.
I heus ací, que en arribar les Falles,
amb una sola paella gaudien tots els Pepets
I entre petards i masclets,
pasdobles, bunyols i Santsjoseps,
l'única bici passava de Pepe a Pep,
de Pepico a Pepín i de Pepito a Pepet.
"I a tu, Vicicle, com et deien?"… Doncs, depèn…
Però, de segur, que és amb dues Pes.
Doncs, Pepico, escolta'm bé:
¡que viva la Pepa!... Doncs, ¡que viva, el Pep!

4 comentaris:

  1. Com sempre molt bo i amb la teva ironia, que ja se’ns fa habitual i necessària, com les editorials de l’’Avui’ als amics d’en Mas.
    M’he recordat d’aquella vella cançó que diu: “Lo tio Pep se’n va a Muro, tio Pep. De Muro que en portarà ?, tio Pep, tio Pep, tio Pep...” ;-)
    Salut.

    ResponElimina
  2. A casa els Peps abundaven, fins fa una generació que els hem perdut. I és que això de l'excés de pes, o sigui PP, manta vegades atemoreix al personal. Que tingueu unes bones falles els Peps :)

    ResponElimina
  3. Encara sort que a mi no em diuen Pepita, hagués estat massa, encara que al papa i ala tia els deien igual. Que falta d'imaginació!!!
    Molt bó relat com sempre ,enhorabona i¡que visquin els Pepes! que no pepers.
    Això mai de la vida!!!besets.

    ResponElimina
  4. Ramon, me n'alegro molt que ho passeu bé amb el que escric. Jo també vaig estar temptat d'afegir un tros d'aquesta cançoneta. Salut.

    Clidice, tens raó, les dues PP ni amb cola. Però no em digues que no sona bé això de Pep.


    Concha, amb la mamà pel mig no corries perill. Però que la tia Pilar portés de segon nom Fina, no m'haguera sorprès massa, la veritat. Un bes.

    ResponElimina