dimarts, 8 de març de 2011

De sobte

Avui, volia, però… La meua intenció era parlar de les dones. Agrair-les aquesta lluita desigual per la igualtat a un món massa desigual. De fet, parlar de dona treballadora és una tautologia. A poc que li fem una ullada a la història ens adonem que sempre han estat, les dones, peça clau pels somnis dels homes. Els bons i els dolents: de somnis i d'homes, dic. Sense assabentar-nos ni interessar-nos pels seus. I he mirat cap al cel, com faig tots els matins del món, tot i que avui no pense agafar la bici -és la variant viciclista del reflex condicionat de Pávlov, ja sabeu. I de sobte, s'ha fet negre. El vent de la matinada porta núvols grisos, aire de llevant humit i amenaça pluja. Són les prediccions. N'hi ha un sol encabotat en la trencadissa, però. Un sol de dones que han dit prou. Un llum que no sabem ben bé com encendre amb força. Perquè aquest cotó-en-pèl gris i amenaçant, deixa de banda la seua essència filamentosa per a gaudir d'un cos gelatinós que esquitxa els rostres i minva les esperances. Avui, volia, però… Només desitjava dir-vos, per exemple, que no fa tant de temps era molt difícil de trobar ciclistes amb somriure dolç, orelles petites i clatell encisador, desteixint a soles els camins d'escapada. I que fins i tot més d'una d'aquestes ciclistes evitava l'ofensa de deixar-te de roda. Que ferir segons quins orgulls malaltissos, no paga la pena. I ells, amb la seua generositat, diríem, les invitaven a mantenir-se a roda, pobres. I afluixaven. Ei, que són dones. Ah!, galanteries d'antany. Reconec, amigues i amics, que ho faig. Perdó. Però també sé, que hui en dia en arribar el port, s'acaben les contemplacions. I que si poden doblegar-me, ho faran. I jo li ho agraeixo, tot i que em coste de pair. Perquè en tornar al pla, Vicicle passarà al davant, que no està gens bé, tot i que siga de cua d'ull, mirar segons quines coses. Perdoneu-me tants de miraments. Però em ve a la memòria el Fellini d'Amarcord i les seus pageses en bici. Avui, volia, però… Les prediccions, sembla, són de pluja. I quan plou i em pose dempeus a terra -com dijous passat- el Metro i la EMT fan vaga. I mentre estàs bambant per l'andana de l'estació a l'espera d'un comboi que vindrà atapeït, sents converses inversemblants. Un home jove, trenta anys com a màxim, parla amb un conegut, no són amics, em sembla. "Yo es que he leído a todos los clásicos. A todos" I jo pense que si ho haguera fet, ja a l'úter matern estaria passant fulles i xuplant-se el dit tot alhora, i que si haguera entès una mínima part del llegit, mai no faria afirmacions d'aquesta mena. Potser els seus clàssics no són els meus. Clar, aquesta és la raó, sense dubtes. S'ha fet tard. El comboi és gairebé buit. Als seients davant meu, dos nois amb el que sembla un planter de gespa de quatre dits damunt del cap -em recorden, de lluny, el cudol que duen al cap alguns dels Moais d'Illa de Pasqua- parlen dels seus afers sentimentals amb el to tendre de "Todo el mundo al suelo". "Ahora, va a ver ésta" Truca pel mòbil. "¿Si estás conmigo, por qué vas con esos?" És refereix als amics d'ella. És, evidentment, el que hauria hagut de preguntar-se a sí mateix fa temps. Estic per dir-li què pot fer per intentar ser més interessant que els amics. Si creu que només per trepitjar la terra ella deuria caure de tos. Però callo. Pel que sembla, aquest nano, també ha llegit els clàssics. Tots els seus clàssics. El que deia: les galanteries dels clàssics fan molt millor la baralla als cims dels ports. Avui, volia, però... De sobte, la realitat.

6 comentaris:

  1. Quina sort alguns tenir prou temps per a tots els clàssics! I estan bé les galanteries, si es fan sense humiliació, que ja estic tipa de topar-me de nas contra la porta amb aquesta moda de 'totssomiguals' i jo no, no tinc tanta força, i tampoc em fa res que frenin una mica i em deixin anar a roda :)

    ResponElimina
  2. Perfecte com sempre,a mí em tendrien que deixar passar amb galanteria perque de segur m'aufegaria i parle de les bicis perque amb l'art no vuilc que ho fasen,es el meu reto personal.Enhorabona i besets.

    ResponElimina
  3. Penso que la millor galanteria és no pensar que hi ha dies de la dona, com no hi ha dies del pare ni de la mare, ni de l’orgull gai, ni de l’orgull de ser blogaire, i no deixar-se passar pujant el port, que jo no pedalejo però practico els trescar i elles no em tenen cap mena de compassió quan esbufego pujant la collada.
    Celebro que hi hagi gent que s’hagi llegit tots els clàssics; jo ni he començat, com aquell qui diu, i ja disposo de temps i ja tinc una edat.
    Salutacions a tu i a totes les dones

    ResponElimina
  4. Clidice, totalment d'acord. Quan el vaig sentir, pensí: Vicicle, has perdut mitja vida. Les galanteries m'agraden i les sent com a part del meu instint vital, em recorden un dels períodes més meravellosos de la música occidental: le style galant: elegància i passió continguda.

    Concha, et deixarem passar. Però en bici, si no és damunt de la bici, oblida't. Un bes.

    Ramon, potser tingues raó. La millor galanteria seria no tenir que tindre més que les habituals entre persones educades. Però malauradament encara es mantenen certes discriminacions que demanen aquest tipus de celebracions. Fan molt bé en no esperar-nos en les pujades. De fet, han portat com a sherpas tots el estris necessaris per a no morir de la vanitat i fam a la que a voltes les hem abocat els homes amb les nostres delers. Salut.

    ResponElimina
  5. Quins clàssics deuen haver llegit? si no fos perquè en el neolític no hi havia encara això que s'anomena literatura pensaria que ...homes neandertals?

    ResponElimina
  6. Això mateix vas pensar jo, Elfreelang. Fa uns dies, llegia que els de cromanyó tenien les mateixes preocupacions que nosaltres. I vaig pensar que potser també els tenien ben agafats amb la hipoteca de la cova. Tot un clàssic, no? :-)

    ResponElimina