El cos

La bicinistra

No t'entenc. No, no. No va de conya. Què collons vols de mi? A veure, digues-m'ho. ¿Ara resulta que fins per a anar a pixar tindre que fer-lo en bici? Però tu què t'has pensat? ¿Que t'has begut l'enteniment que mai no vares tindre? Mira'm als ulls. No, no gires les mans. Mira'm als ulls. Així, ¿com és possible que em coste més alçar-me de la butaca que pujar l'Oronet dues vegades: una per la façana sud i una altra per la que mira cap a Sagunt? No, no poses les espatlles a l'altura de les orelles i fes el favor de contestar-m'hi. ¿L'astènia? Va, a un altre amb aquesta troca. O siga, ¿tu creus que és de rebut que no puga passejar-me pel carrer del mal -¿pel carrer del mal o del mal que et fa al carrer? Bé, apliqueu-li el context que vulgueu- del mal que m'entra, dèiem, a la cama esquerra i tanmateix em faça 100 km en bici com qui no vol la cosa i sense posar els peus a terra? Tu m'ocultes alguna cosa i no sé ben bé el que és. Doncs, vés jugant en foc que el primer que es pixarà al llit seràs tu. Que si creus que la mort tindrà els meus ulls, vas ben errat, que tindrà el teu ADN o la petjada d'un neumàtic a la teua pell. I jo em quedaré en Standby esperant les ordres del comandament a distància. Però em tens ben fotut, que ni al sofà estic bé. Que no hi trobe la postura. Que si pacací, que si pacallà. Redéu, quin desfici. L'altre dia, a la mani. De tant en tant, ja em teniu doblant-me pels ronyons cap endavant com si fos un musulmà amb incontinència oratòria. De fet, se m'apropà u i em va dir: "germà vas errat, la Meca és just a l'inrevés". I és clar, a veure que li llevava la il·lusió al pobre. "Sí, ja ho sé, però com que avui dormirem una hora menys. Doncs, ja m'està bé" Va fer cara rara, ho reconec. I al curro, el mateix. Que si tinc que estar una bona estona dempeus, ja l'hem cagada, amb perdó de la sala. Mira, com el Camps, que a Castelló va tindre que seure mentre Fabra deia això del passeig. I jo que pensava que era per a no caure de cul. Així, que tot és fer postures amb la famosa essa renaixentista, el contraposto d'en Donatello & Co., que més d'u pensarà, home amb l'edat que té, ja li està bé de posturetes, que camina com l'Eastwood de Harry Callahan. Hosti, quin filòsof, i perdoneu la digressió, però és que em té encisat. Ei: "Las opiniones son como los culos, todo el mundo tiene uno". Com per a anar-li amb els Tatschen d'en Wittgenstein. Doncs deu ser açò, que el meu cos no comparteix les opinions del meu cap… Vicicle, Vicicle, t'oblides que el cos no pensa… No ho tinc tan clar. ¿I el testis llatí?... És el testimoni… ¿I el testa llatí?... És el cap… Doncs, tu mateix… Home, vist així. ¿Què vols dir, que pensem amb l'escrot?... Això ho dius tu, que conste. Així, que quan arriba la nit, i em gite, doncs el mateix. La cuixa esquerra em desvetlla. No sé com posar-la. I qui li diu a la meua dona que li faça un lloc a la bici? Va, aclareix-m'ho. Què vols de mi? ¿Que estire la pota? Doncs ja ho faig, i té igual. Ja ho estic sentint: carinyo avui a qui li toca a la rossa, a la pèl-roja o a l'esquelètica? I em tindré que callar, perquè és més que evident la mala avinença entre el billar francès, el tàlem i les ideologies.