dijous, 31 de març de 2011

El cos


La bicinistra


No t'entenc. No, no. No va de conya. Què collons vols de mi? A veure, digues-m'ho. ¿Ara resulta que fins per a anar a pixar tindre que fer-lo en bici? Però tu què t'has pensat? ¿Que t'has begut l'enteniment que mai no vares tindre? Mira'm als ulls. No, no gires les mans. Mira'm als ulls. Així, ¿com és possible que em coste més alçar-me de la butaca que pujar l'Oronet dues vegades: una per la façana sud i una altra per la que mira cap a Sagunt? No, no poses les espatlles a l'altura de les orelles i fes el favor de contestar-m'hi. ¿L'astènia? Va, a un altre amb aquesta troca. O siga, ¿tu creus que és de rebut que no puga passejar-me pel carrer del mal -¿pel carrer del mal o del mal que et fa al carrer? Bé, apliqueu-li el context que vulgueu- del mal que m'entra, dèiem, a la cama esquerra i tanmateix em faça 100 km en bici com qui no vol la cosa i sense posar els peus a terra? Tu m'ocultes alguna cosa i no sé ben bé el que és. Doncs, vés jugant en foc que el primer que es pixarà al llit seràs tu. Que si creus que la mort tindrà els meus ulls, vas ben errat, que tindrà el teu ADN o la petjada d'un neumàtic a la teua pell. I jo em quedaré en Standby esperant les ordres del comandament a distància. Però em tens ben fotut, que ni al sofà estic bé. Que no hi trobe la postura. Que si pacací, que si pacallà. Redéu, quin desfici. L'altre dia, a la mani. De tant en tant, ja em teniu doblant-me pels ronyons cap endavant com si fos un musulmà amb incontinència oratòria. De fet, se m'apropà u i em va dir: "germà vas errat, la Meca és just a l'inrevés". I és clar, a veure que li llevava la il·lusió al pobre. "Sí, ja ho sé, però com que avui dormirem una hora menys. Doncs, ja m'està bé" Va fer cara rara, ho reconec. I al curro, el mateix. Que si tinc que estar una bona estona dempeus, ja l'hem cagada, amb perdó de la sala. Mira, com el Camps, que a Castelló va tindre que seure mentre Fabra deia això del passeig. I jo que pensava que era per a no caure de cul. Així, que tot és fer postures amb la famosa essa renaixentista, el contraposto d'en Donatello & Co., que més d'u pensarà, home amb l'edat que té, ja li està bé de posturetes, que camina com l'Eastwood de Harry Callahan. Hosti, quin filòsof, i perdoneu la digressió, però és que em té encisat. Ei: "Las opiniones son como los culos, todo el mundo tiene uno". Com per a anar-li amb els Tatschen d'en Wittgenstein. Doncs deu ser açò, que el meu cos no comparteix les opinions del meu cap… Vicicle, Vicicle, t'oblides que el cos no pensa… No ho tinc tan clar. ¿I el testis llatí?... És el testimoni… ¿I el testa llatí?... És el cap… Doncs, tu mateix… Home, vist així. ¿Què vols dir, que pensem amb l'escrot?... Això ho dius tu, que conste. Així, que quan arriba la nit, i em gite, doncs el mateix. La cuixa esquerra em desvetlla. No sé com posar-la. I qui li diu a la meua dona que li faça un lloc a la bici? Va, aclareix-m'ho. Què vols de mi? ¿Que estire la pota? Doncs ja ho faig, i té igual. Ja ho estic sentint: carinyo avui a qui li toca a la rossa, a la pèl-roja o a l'esquelètica? I em tindré que callar, perquè és més que evident la mala avinença entre el billar francès, el tàlem i les ideologies.

7 comentaris:

  1. Encantada de conèixer Girondo i ves, serà que m'encanta el billar a tres bandes, les bicicletes i de les ideologies es fa el que es pot, intentant no fer vergonya als altres.

    ResponElimina
  2. O i tant que pensa el cos però no amb paraules si més no se li entén tot o quasi tot...de bicicletes i vicicles i de bandes a tres l'important és tenir el tac a punt i la testa i mirar que no ens caigui un test al cap!

    ResponElimina
  3. Clidice, m'alegre del descobriment del Girondo, és magnífic. I de fer vergonya ni parlar-ne.

    Elfreelang, com a modest jugador de billar el tac sempre és a punt i si el test al cap és amb flors, doncs benvingut siga. ;-)

    ResponElimina
  4. Tenia un amic de tresc i caminada que l’abellia també córrer maratons i coses d’aquestes de llarga durada. Quan estava ben cansat, deia que li ordenava al cos quedar-se que ell ja se’n anava tot sol, i es fotia a córrer. Confesso que em posava els pels de punta!

    ResponElimina
  5. Allò de la mens sana in corpore sano igual podría ajudar-te... et veig molt perdudicat :)

    ResponElimina
  6. El cos pensa,quasi sempre el que li diu el cap,perque "pense"que el cap és tot,a veure si tens la part esquerra del cap un poc dolguda i es reflexa,dis jo...Enhorabona pel relat,irónic i divertit,besets.

    ResponElimina
  7. Ramon, n'hi ha d'extrems en la pràctica esportiva que jo tampoc els entenc, tot i que a voltes els he patit. Com deia ma mare: "Qué barbaridad! Hacía falta eso?" Salut.

    Maria, com més gran em faig més "perdudicat" em trobo, t'ho jure. Perdut, perdut.

    Concha, dius bé, crec que ho has encertat, potser el que em fa mal és el cervell esquerre amb totes les conseqüències que això comporta. Besos.

    ResponElimina