Carnaval

A iniciativa de Relats conjunts

¿Va ser la teua primera temptativa?... Corria l'any 1722, Jean-Philippe anava capficat en aquesta dèria de fer teoria -típica dels francesos- amb els acords, i jo tenia des de feia unes hores l'edat que repetia el nombre del dia en que vaig nàixer. Érem a Carnestoltes. Abatut per les mesquineses del Cardenal Ruffo i dels qui li ballaven els nans, feia un vol, vora els canals verdosos i negres del capvespre, intentant no pensar amb l'incert futur de les noies de l'Ospedale. Les autoritats mai no s'ho varen creure, però els meus ofecs, en tan sols intentar cantar les primeres paraules de l'Introit, eren ben reals. Els sentia de forma tan autèntica com els que pertoquen als asmàtics, els corredors de curses o els lluitadors de Ca en Vincenzo. Categories que no definien ni un sol del meus cabells pèl-rojos. I llavors, vares aparèixer. Comparties disfressa amb els teus. Màscara blanca d'ulls trencats, turbant amb plomes capgirades en aus del paradís, casulla papal de fantasia i guants negres d'ànimes negres. Només de pensar el teu cos ignorat al dintre, vaig embogir de desig veient com enlluernaves aquells hàbits que els altres malbarataven en rialles insubstancials i forçades. No em preguntes com sabia que eres dona. No em preguntes com vaig pensar que em parlaries dels meus esbufecs. No em preguntes per què vaig enamorar-me d'una ombra revestida de papessa profana. Aquella lleu alçada de barbeta va ser més que suficient per a seguir-te pels carrerons humits i els ponts atapeïts d'amants circumstancials. Aquestes respiracions entretallades excitaven encara més la meua imaginació i el meu pols, prou alienats, tots dos, del que diem realitat. Girares la cantonada de l'Atzucac dels Somnis i en arribar-hi havies volat qual coloma blanca, però una porta entreoberta parlà per tu. Vaig creuar-la amb la seguretat que et dóna saber que equivoques les teues passes, que potser el desig sempre té una despesa exagerada, que una retirada a temps és una victòria agredolça. Aquella scala dei en versió invertida era adient al temps pre-quaresmal, però vaig baixar-la amb força inquietud. L'estança era gairebé buida. No hi havia ningú. Al damunt d'una petita taula, una espelma minsa i uns papers amb dibuixos d'una cosa que li deien celerífer, amb una llegenda al sota: Heus ací, la solució als teus ofecs. No em busques, ja no hi sóc. Jo et trobaré… Ahir, a la tarda, vaig veure't, només jo, al carrer de Sant Miquel. Engalanada com feia dinou anys a Venècia, d'on vaig partir intentant que algú m'expliqués què caram era aquell celerífer. No és la primera volta que estic a Viena -ja vaig ser amb el meu pare entre 1729 i 1730, però ara sé que mai no partiré d'ací. T'espere, coloma blanca de guants negres. I fa fred. En aquesta maleïda ciutat sempre fa una gelor de dubtosa elegància. Avant. Passeu. Qui sou vos?... Mira d'entendre'm, no tinc massa temps… Què voleu de mi?... Que m'escoltes i si et plau vingues en mi… On tenim que anar?... ¿S'acabaren els teus ofecs?... Sí, va ser deixar Venècia i les obligacions sacres i allò passà a l'oblit… ¿Has trobat respostes?... No. Només un tal John -un rodamón esmaperdut- em parlà d'aquesta andròmina com si d'una dona es tractés… Potser jo siga aqueixa dona… Potser sí. Ell parlava d'amor. Però a la rebotiga del món certes coses són molt confoses… Tu diràs si vols que em lleve la màscara… I tant. Sé que ha arribat l'hora del meu silenci…

"Antonio Vivaldi, il prete rosso, morì povero a Vienna"
Gradenigo, N. H. Pietro (1695-1776)