El somni de la mare

La meua mare mai no va contar un acudit. La meua mare mai no va pujar a una bici. La meua mare mai no va poder ser el que realment era: una nena riallera i poregosa. La meua mare mai no va llegir a Pessoa i tanmateix aquells versos inicials de Tabaqueria podrien definir-la com un didal al dit qui li pertoca: "Não sou nada. / Nunca serei nada. / Não posso querer ser nada. / À parte isso, tenho em mim todos os sonhos do mundo." Bé, els seus somnis començaven i acabaven amb el deler de la maternitat, desprès, això sí, de haver-s'hi pogut seure davant un piano o, si més no, d'un paper, un llenç, unes pintures o qualsevol estri d'aquest tipus. La meua mare somiava amb les Poloneses de Chopin, en concret amb la Polonesa en La bemoll major Op. 53, i deia que la tocava en els seus millors somnis des que era una nena rossa d'ulls fets un ensurt abans els primers tasts amargs de la vida. Al seu bressol vaig fer-hi les meues primeres ullades inquietants del món. Del sostre del menjador, el passeig nocturn de l'aranya amb potes d'agulles articulades eixint de l'altra aranya del llum. La barreja d'ombres i essers minvants al rerefons de les parpelles de cristall dels finestrals a mig camí del somni i la son. L'últim graó de l'escala del fanalet de quatre colors cap a l'aferrissada por que es bellugava pel dormitori solitari d'una infància que massa d'hora va sentir-se'n plena d'escletxes. L'aixopluc encisador dels seus pits. La mare. I amb la seguretat que li donava saber que havies estat al seu dintre, et transmetia els seus ancestrals dubtes i pànics. I el teu ànim, ja de per sí més que dubtós, es tornava cagadubtós, diríem. ¡Qué barbaridad! Hacía falta eso? I és que l'èpica ciclista -amb esforç físic inclòs- li semblava no sols un risc innecessari, sinó un malbaratament d'energia i una fatxenderia típica de mascle. Perquè ella mai no va poder malbaratar res. Perquè va tindre sempre tres fills, tot i que el primer li va nàixer mort -ros com ella, molt guapo i gran, deia el pare, que va tindre que comprar-li un taüt de nen d'un any. I que malgrat la pena i l'absència acabarem sent, si més no, tres germans: la germana gran de la conjectura, el viciclista -que ja conegueu- i el germà petit, és a dir, el pare. I a més, li va fer de mare a les seues dos germanes petites. Que quan va morir l'àvia, la seua germana gran ja era casada i els seus primers tres fills varen ser aquestes germanetes i el seu propi pare. Però el seu màster maternal va cursar-lo uns anys abans, a la guerra, quan gairebé una nena ja li feia de mare als orfes dels milicians en Lorca -on va arribar en carro des de València- o poc desprès a la mateixa València, a la Casa de la Beneficència. Llevant-les els polls, netejant-los, acaronant-los fins que els seus ulls tancats i absents d'una realitat esgarrifosa, somniaven el món desconegut dels nens. És a dir, li va fer de mare a mig món. I en un dia com avui, Sant Josep, i amb el conreu de Pepes, Pepitos, Pepins i Pepicos que li queia al damunt, s'alçava de matinada i preparava el rent pels bunyols que poc desprès devoraríem amb xocolata inclosa a la taula solejada del menjador fresc del matí. I en avançar el matí dels sorolls fallers, a l'hora d'un àngelus mai atès a casa, el germà petit -el pare- li preparava la llenya paellera; i aquell àpat era, al capdavall, un infinit de pólvora, pasdoble, aperitius, arròs, pastissos, cafès, copes, cigars i dòmino. I a la vespra acudien més familiars amb felicitacions expectants pels bunyols que hi havien quedat del matí. I així, fins a la nit de lluentor trista de fira, foc i desencís de la Cremà. Abans de casar-se, l'avi acabà comprant-li, amb gairebé trenta anys de retard, el piano, marca Utzman, de segona mà. Tenia el piano, encara li voltava el somni, però potser el temps havia passat, potser ja no hi havia de temps. D'això, que quan només el germà petit quedà a casa en ella, se li encomanà als ulls la tristesa profunda de l'existència conscient, i s'adonà que un dia qualsevol perdut en el temps li varen passar les ganes de contar acudits, de pujar a una bici, de mirar-se a l'espill de la memòria o de llegir els poetes. Però mai de la vida deixà de somniar que acabaria tocant al piano aquella meravellosa peça de Chopin.