Venus

EL MINISTRO.- ¿Y ese hombre quién es?
MAX.- ¡Un amigo de los tiempos heroicos! ¡No me reconoces, Paco! ¡Tanto me ha cambiado la vida! ¡No me reconces! ¡Soy Máximo Estrella!
EL MINISTRO.- ¡Claro! ¡Claro! ¡Claro! ¿Pero estás ciego?
MAX.- Como Homero y como Belisario
EL MINISTRO.- Una ceguera accidental, supongo…
MAX.- Definitiva e irrevocable. Es el regalo de Venus.

(Ramón del Valle-Inclán, Luces de Bohemia)

Divendres nit vaig tornar a casa sense bici. Ja sabeu: plou, ergo camine. Però vaig totalment absent. Trepitjo la vorera lliscosa sense preocupar-me en ficar el peu al dintre dels tolls invisibles sota les ombres de neó. Sóc en altra dimensió. Entre núvols. He conegut a Venus. La pluja cau amb el maldestre trist dels extraradis, té igual. A qui li pot importar aquest petit detall si has parlat de tu a tu amb Afrodita? A qui poden preocupar-li quatre gotes de merda -i perdoneu l'expressió- si Venus t'ha donat un parell de besos a cada una de les teues galtes toves. No puc ni vull obrir el paraigües. Millor si el plugim em ruixa. Asperges me. Potser les gotes al cap són l'últim llaç que em queda amb la realitat que m'envolta. No sóc conscient del camí que hi vaig fer. Trinquet de Cavallers. La plaça. Carrer del Mar. Comèdies. No recordo haver-hi passat. Ni puc fer memòria de com vaig baixar per l'escala del Metro, les passes deixades anar a l'andana o el vagó buit on vaig estibar el meu cos. Si algú em digués: ei, Vicicle, què hi feies divendres nit, amb el que estava caient, pedalejant com si no res per l'avinguda? No podria negar-li-ho. Potser va anar així. Potser aquella dolçor de les passes era el frec llefiscós dels neumàtics al pavès lluent. I la pluja grata i fresca la donava el fet incontrovertible de ser-hi al damunt d'una bici, tot i que la noia del vagó li assegurés a la seua amiga que mai de la vida li trucaria al noi que li havia, pel que es veu, trencat el cor feia un parell de dies. Sort que la meua parada és l'última. Perquè no entenc aquestes lletres de puntets groguets que ballen al damunt de la porta. Me n'adono que no sé llegir. Que cap paraula té sentit quan has fet el teu millor somriure a la deessa. I el seu mig somrís t'ha donat a entendre que millor no maquillar els sentiments amb poesia. I que, per si de cas, que siga lírica. Que l'èpica és molt falsa i més avorrida. I que els déus estan ben farts de la nostra ignorància. Divendres, és clar, vaig topar amb Venus. I mai no voldria oblidar el seu cos. Aquells ulls rodons com un esguard de fruits sucosos a l'estiu sec de les migdiades fragoses. Els malucs amples d'un dimoni encès pel tall fi sota els pits plens i ingràvids. Les mans blanques d'una amistat no desitjada. L'abraçada pura. Els llavis de gel roig i dos besos amb un frec de menta tan jove com els meus somnis. Vaig fer pensament de demanar-li el telèfon, però segons quines coses ja no li pertoquen al meu bigoti de plata.