L'imperdible

Portava un sobri vestit negre que realçava el seu natural hieratisme. Una antiga lluentor d'àvia brollava de la pedreria del cos sobre la faldilla de raso dol. I la diadema de los Hannover coronava aquest rostre demostratiu de que els somnis d'una nena, els maleïts somnis de princesa poden complir-se. Però, ves per on, un simple imperdible, un modest filferro que feia de passador, tallava a contra cor l'hàlit més exigent del protocol dels protocols: com vestirà avui, aquesta nena, la seua cendrosa ossada. I heus ací, que tan útil bijuteria, inversemblantment barata, m'ha fet rodar, galta a baix, una llàgrima de cocodril ciclista. Una goteta de plor bressolada per l'Intermezzo que ha fet passar a la història dels plors a Pietro Mascagni. Perquè molt més que les princeses, més fins i tot que les verges ossades inestables i eternament desorientades de les passarel·les de moda, els ciclistes portem imperdibles pels quatre costats on bufa el vent. ¿Se'n recordeu a l'últim Tour, d'aquella badada de l'Amstrong i els seus que els hi feren canviar els mallots antireglamentaris i l'enrenou que es va formar per a soltar i retornar els dorsals? Doncs, aquí estaven els imperdibles del dimoni pa' donar pel sac. Que tot i el que s'ha avançat, senyor, i encara no hem estat capaços d'inventar quelcom millor que els imperdibles per a coses tan importants com el número que t'identifica en la cursa. I no són els únics, sabeu. Com que la roba ciclista és prou cara, la major part dels que anem per la vida amb un bon pedal, tenim tendència a posposar la seua jubilació més enllà dels 67 anys pactats entre els amos i els esquirols de la patronal elàstica. I, a poc a poc, hem d'anar reajustant les seues mides, engrandides pels anys i les estirades, als mai prou estilitzats cossos del pedaleig. I la braga porta imperdible, el mallot el duu a les butxaques toves o a la cremallera que mai no vol tancar, els culots desbocats als quàdriceps o als tirants afeblits, els escalfadors dels braços que cauen, els de les cames amb descosits… Bé, ho tindríem fotut a qualsevol aeroport. Però no tant al bar que fa sessió continua de Chuck Norris. Vet aquí, que quan piquen les 19 hores al rellotge de Nordic les llengües dels parroquians queden travades. I a mi, em dóna per pensar en els imperdibles. Les mandroses converses giravolten al voltant del no-res. Oye, que lleva once goles y diez equipos le van detrás… ¿Gairebé a equip per gol? Caram. Però ja no en fan memòria d'altres onzes. El llenguatravada nº 1 gesticula amb el seu braç esquerre, mentre espera l'arribada de la seua enèsima birra de botelleta. Eh, xis, nada de barril, que uno sabe beber. Mira, oye, mira. Mira, aquí. Eh? Ya levanto el brazo hasta aquí… Pareces un facha… Li etziba el noi de la barra, mentre entra el llenguatravada nº 2 amb dos gots buits amb glaçons típics del canvi climàtic. Ve de fumar. Continua la conversa en Slow dancing. No, si yo también te quiero… I li passa la mà esquerra per la galta enrogida, mentre deixa anar l'altra pel clatell de l'amic, i escampa un somriure sardònic a l'aire flairós de lleixiu i oli amb ambientador. Como me comas la oreja, no respondo… Redéu, què enamorats estan. Per què serà que amb les llengües travades la tendresa flueix com el vi del porró? Oye, ¿vosotros sabéis lo del voto en blanco?... La abstención, eso es la abstención… No, nulo. Eso es el voto nulo… Estic per dir-les com es fa, però el te amb llima ha caigut i tinc que anar-me'n. A més, aquestes vides amb imperdibles d'alcohol o glaçonets de cel amb baixes pressions em deixen el regust amarg de la precarietat i l'àcid ascòrbic. Té igual que parlem de dorsals, d'amors, de princeses o de maleïts aniversaris.