Mono ciclens

Imatge treta de la xarxa

Vet aquí. Mireu-lo bé. No us deixeu detall. És el meu ideal. No, no va de conya. Ho dic en serio. No suporto que hom riga d'uns ulls tan tristos. Em dol aquesta mena de coses, però representa un retrobament anhelat. Estic convençut que la bici em retorna a un passat quadrúpede. Deixem de banda l'orgull sinistre de tibar l'esquena, de posar les mans creuades sobre el darrere i fer aquell esguard perdut a l'horitzó que sembla una barreja de grandeur, transcendència i saviesa, quan sols és miopia, supèrbia i vanitat. És l'esguard de Napoleó, l'alçada de Franco, la rancúnia desfermada del Hitler… o el silenci dels directors d'orquestra. El que degué fer-se un fart de riure va ser aquell grup de penjats als arbres quan el maldestre de sempre, tip de caure a terra des de les branques enganyoses, va decidir posar-se dempeus a terra i albirar l'horitzó. Algú la va espitjar, de segur, de tant de riure's. De fet, com que la cosa no parava -que ja anaven pels plors més obscens- el pobre babau girà cua i trontollant intentà fer les primeres passes amb només les dues cames del darrere, tot i la incomoditat que aquesta dèria li produïa. I en aconseguir-ho, es va jurar no posar-ne les potes davanteres avançades a les altres quan caminés. Dit i fet, les arronsà a l'esquena i va fotre el camp, mai millor dit. Però prompte s'adonà de la despesa. En passar els anys, començà a patir dels lumbars, les cervicals se li feren miques i els sinus frontals eren infectats. Els, ara, braços, quedaren minvats i ridículs sense la força mínima per a trencar la tija de les palmes més sucoses. Les seues cames s'afilaren i perderen alineació. Semblava que aquella passa havia estat la pitjor que hom havia donat en l'aeri i elevat món dels simis. Sort de l'Eva, una moneta amb ulls de poma que, tot i ser d'una habilitat arbòria extraordinària, el va seguir pel nou horitzó a ras de terra. Perquè desconsolat i trist, planyia dia i nit, mentre ella anava modulant el plor en música i la por en paraula. Potser si acceptarem que mai no entendrem aquest maleït horitzó, miraríem les coses més properes amb renovat interès. La bici, estic convençut, és una higiene regressiva: t'abaixa el cap, replega les teues cames, retorna els braços al centre del cos alhora que tornen a servir de recolzament davanter, descansa els músculs lumbars i recupera la velocitat del quadrúpede que mai no deixarem de ser des del dins de la mare o el damunt d'una bici fins al llaç de l'amor.