Decir amigo

Post 100

Dedicat a tots els meus amics i amigues, reals i virtuals. Companys d'aquesta escapada esmaperduda que és la vida.

Decir amigo, és una de les cançons de Serrat que més m'estime. Potser no siga d'aquelles més conegudes, però… Bé, el meu amic Juan, xarnego -lletja paraula, eh?- que va arribar a Barcelona des de la lluminosa, àrida i hui en dia plastificada Almeria -sempre recordaré la platja de La Garrucha i aquelles maniobres Crisex amb els americans, una barreja de Bienvenido, Mr. Marshall i Soldadito español- sap el que vull dir. El vaig conèixer a la mili, bon lloc per al no-res, sense dubtes. I tot i que ens veiem de molt tant en tant -només quan passa per València, camí a la seua terra d'origen- sent les seues coses com a meues. No sóc de massa amics, no. Potser, d'amics, de veritables amics, no es poden tindre molts. No sé. Se m'ha acut preguntar-me per l'essència de l'amistat. D'aquest tipus de complicitat, d'amor sense sexe -o potser per això- que mai no t'ho acabes d'explicar. Fins i tot pense que l'amistat està molt per damunt de la freqüència amb que gaudeixes de la seua companyia. De fet, afirmaria que no té res a veure. Dels amics te n'adones perquè, tot i haver passat els anys i els panys, sembla que els vares acabar de parlar ahir mateix. I penses: és que no han canviat. Però sí. I tant que canvien, si més no, com tu mateix ho has fet. ¿Heus ací per què us vareu fer amics? ¿Intuïes caminaríeu per semblants atzucacs? ¿Gairebé guiats pels capritxosos vents de reconeguts delers, de compartides dèries, de malrobades recances? Minses certituds per a sentiment força esplendent i perfecte dins les imperfeccions humanes ¿Magres conclusions, al capdavall, per a una aposta tan llarga com la vida? I és que de l'amic has de saber dir el seu nom abans tan sols d'ensumar el teu. Com la realitat, que si l'observes és dickensiana, però si la pateixes, més bé es torna kafkiana… Collons, Vicicle, quina profunditat… Amic Perelman, per favor… Ja em callo… Doncs amb els amics més val que siguem dickensians. I si gaudim d'aquesta realitat és que ens hem transposat més enllà de la mateixa realitat i som als cims de l'art de l'amistat. Bé, de l'art… Vols dir que viure plenament l'amistat és un art?... Jo diria que sí, amic Gregori. Un art proper a Dickens. Detalls, matisos, espurnes d'una intel·ligència gairebé fotogràfica, documentalista, com si diguérem… ¿Saps que l'Andersen el ficà en un bon compromís quan va fer estada a Anglaterra, a casa seua?... Alguna cosa havia sentit a dir. Ah! Els contistes, ja se sap… I els novel·listes, mira, sinó, el Proust i el que diu del Saint-Loup… Ja, però Marcel va ser un gran solitari… Sí, és cert, un solitari força acompanyat… Escolta, Perelman, tant de temps que et conec i mai no havíem parlat de literatura… És que no parlem de llibres, parlem d'amistat… Ah!, què lògica refotuda la teua. ¿Saps que el meu millor amic viu prop d'una parada de Metro que li diuen Amistat?... Això és totalment de lògica matemàtica… ¿Potser dels grans amics és ben cert que gaudeixes d'avorrir-te amb ells, de passar el temps sabent que només és temps, que la vida té aquestes sorpreses majúscules: com retrobar-los, passades dècades i forrellats?… I pocs plaers comparables a pedalar al seu costat: aquí parem o no, allà esbufeguem o sí, i ara fem camí de camins… Aquí, l'has encertada de ple, benvolgut Gregori…