dijous, 10 de març de 2011

Decir amigo


Post 100

Dedicat a tots els meus amics i amigues, reals i virtuals. Companys d'aquesta escapada esmaperduda que és la vida.



Decir amigo, és una de les cançons de Serrat que més m'estime. Potser no siga d'aquelles més conegudes, però… Bé, el meu amic Juan, xarnego -lletja paraula, eh?- que va arribar a Barcelona des de la lluminosa, àrida i hui en dia plastificada Almeria -sempre recordaré la platja de La Garrucha i aquelles maniobres Crisex amb els americans, una barreja de Bienvenido, Mr. Marshall i Soldadito español- sap el que vull dir. El vaig conèixer a la mili, bon lloc per al no-res, sense dubtes. I tot i que ens veiem de molt tant en tant -només quan passa per València, camí a la seua terra d'origen- sent les seues coses com a meues. No sóc de massa amics, no. Potser, d'amics, de veritables amics, no es poden tindre molts. No sé. Se m'ha acut preguntar-me per l'essència de l'amistat. D'aquest tipus de complicitat, d'amor sense sexe -o potser per això- que mai no t'ho acabes d'explicar. Fins i tot pense que l'amistat està molt per damunt de la freqüència amb que gaudeixes de la seua companyia. De fet, afirmaria que no té res a veure. Dels amics te n'adones perquè, tot i haver passat els anys i els panys, sembla que els vares acabar de parlar ahir mateix. I penses: és que no han canviat. Però sí. I tant que canvien, si més no, com tu mateix ho has fet. ¿Heus ací per què us vareu fer amics? ¿Intuïes caminaríeu per semblants atzucacs? ¿Gairebé guiats pels capritxosos vents de reconeguts delers, de compartides dèries, de malrobades recances? Minses certituds per a sentiment força esplendent i perfecte dins les imperfeccions humanes ¿Magres conclusions, al capdavall, per a una aposta tan llarga com la vida? I és que de l'amic has de saber dir el seu nom abans tan sols d'ensumar el teu. Com la realitat, que si l'observes és dickensiana, però si la pateixes, més bé es torna kafkiana… Collons, Vicicle, quina profunditat… Amic Perelman, per favor… Ja em callo… Doncs amb els amics més val que siguem dickensians. I si gaudim d'aquesta realitat és que ens hem transposat més enllà de la mateixa realitat i som als cims de l'art de l'amistat. Bé, de l'art… Vols dir que viure plenament l'amistat és un art?... Jo diria que sí, amic Gregori. Un art proper a Dickens. Detalls, matisos, espurnes d'una intel·ligència gairebé fotogràfica, documentalista, com si diguérem… ¿Saps que l'Andersen el ficà en un bon compromís quan va fer estada a Anglaterra, a casa seua?... Alguna cosa havia sentit a dir. Ah! Els contistes, ja se sap… I els novel·listes, mira, sinó, el Proust i el que diu del Saint-Loup… Ja, però Marcel va ser un gran solitari… Sí, és cert, un solitari força acompanyat… Escolta, Perelman, tant de temps que et conec i mai no havíem parlat de literatura… És que no parlem de llibres, parlem d'amistat… Ah!, què lògica refotuda la teua. ¿Saps que el meu millor amic viu prop d'una parada de Metro que li diuen Amistat?... Això és totalment de lògica matemàtica… ¿Potser dels grans amics és ben cert que gaudeixes d'avorrir-te amb ells, de passar el temps sabent que només és temps, que la vida té aquestes sorpreses majúscules: com retrobar-los, passades dècades i forrellats?… I pocs plaers comparables a pedalar al seu costat: aquí parem o no, allà esbufeguem o sí, i ara fem camí de camins… Aquí, l'has encertada de ple, benvolgut Gregori…

11 comentaris:

  1. Un magnífic Serrat per rubricar una excel·lent entrada sobre les veritats irracionals de l'amistad.
    Salut.

    ResponElimina
  2. S'han escrit tants llibres sobre l'amistat! amics veritables pocs....que resisteixin els canvis i recanvis de la vida també...però quan es produeix a filia de l'amistat és per celebrar-ho perquè dura i dura com les piles de duracell...bella cançó la del Serrat, bona reflexió vicicle!

    ResponElimina
  3. Totalment d'acord en el que dius,a mí em passa el mateix i de segur que per els amics de veritat mai passa el temps de l'amistat.Enhorabona Vicicle per el teu escrit.besets.

    ResponElimina
  4. A la maduresa he descobert el valor de l'amistat, tot i així no omplo una mà, tampoc cal. Això si, no cal que sigui a temps complet, hi ha persones que en tens prou en saber que hi són, que segueixen respirant i fent-te arribar l'ona expansiva de la seva existència.

    ResponElimina
  5. Ramon, gràcies. Per què serà que les coses importants de la vida tenen un punt força irracional?

    Elfreelang, gràcies. Potser l'amistat té com a primera exigència la generositat cap a l'amic, oblidant-nos de nosaltres mateix. Bé, si més no, és el que intentat dir.

    Concha, és quelcom que he pogut comprovar, tot i que no molt sovint, és cert. Un bes.

    Clidice, ben cert el que dius. Sabent que hi són pots tenir-ne prou, però convé no descuidar-los. I gràcies pels 100.

    ResponElimina
  6. ja he vist el 100!!! Enhorabona vicicle per els cent i per els que resten que de segur serán tan bons com aquestos.besets 1oo!!!

    ResponElimina
  7. Creo que los amigos siempre son necesarios. Tengo pocos, pero cuando los necesito están ahí. Es una suerte. Me siento feliz a su lado y procuro no fallarles cuando me necesitan. Tú eres algo más que mi mejor amigo. Un beso muy fuerte. Ah!, y a por los otros 100.

    ResponElimina
  8. ¿No em diguis que ja has escrit 100 entrades?, com diria la teva mare ¡que barbaridad! prolífic músic, prolífic escriptor, prolífic viciclista, un post molt bonic, amigaxo.

    ResponElimina