La processó

Et le printemps m'a apporté l'affreux rire de l'idiot

(Arthur Rimbaud, Une Saison en enfer)

Divendres matí. Reunió inútil o inútil reunió. Com sempre. Paulette no hi és. Em quede tirat pels carrers fent temps fins a la tarda. Arribat el moment, busque un lloc on amagar-me, beure cervesa i pegar un mos. Sense adonar-me, comença. Un, dos… quatre, sis… Un parell més. Van tots en la mateixa direcció. En la cantonada giren a la dreta i cap avall. De negre rigorós, i més d'u en faldilles. Una volta, de xiquet, em varen preguntar què volia ser quan fos gran. No ho vaig dubtar. Ni el més lleu parpelleig, tot i que els meus pares no donaven crèdit al que varen escoltar. Cura, vaig dir. Sí, mossèn, retor. Així, que quan volia empipar a la meua mare li ho repetia. Per exemple al forn, on diàriament comprava el pa. I les dónes començaren entre mitges rialles a parlar d'una cosa que canviaria el meu parer. No ho deien clarament, és clar, era el desig. Però les hi vaig contestar, a punt del plor, que res en la vida m'allunyaria mai de la mare. Ni fins i tot la mort: que ni pensava, no cal dir-ho. I vet aquí, que el meu primer enamorament a fons perdut, com deu de ser, el vaig patir als cinc anyets. Bé, al que anaven. Estic amb l'entrepà de llomello i formatge, a la cantonada del carrer de l'Almodí amb el carreró que ve de l'Arquebisbat. A l'esquerra, les ruïnes àrabs o romanes. Més enllà, la Basílica, altra ruïna. I a l'altra banda de la plaça, la ruïna més absoluta: el Palau de la Generalitat. Els homes de negre venen d'altre Palau, el de l'arquebisbe. Des que he encetat aquestes línies apressades, diria que van ja per les quatre dotzenes llargues. I com una rosa de primavera me n'adone que un d'ells té el cap porpra: és l'arquebisbe. M'ensume que es dirigeixen a la Facultat de Teologia. Caram, què aplicats. És com si anaren a roda. Com si tota la seua punyetera vida anaren a roda. Però d'un escamot sense mallot groc, que és blanc, i que deixà, fa anys i panys, al seu vertader líder. D'aixó, que fa l'efecte que esperen trobar un lloc de privilegi al grup on no se sap ben bé qui d'ells pedaleja. Tot alhora, i carrer Almodí avall, els escolans de la Catedral, de rigorós uniforme blau marí: jersei coll en punta, camisa i pantalons de tall clàssic, disciplinats, ensinistrats, també van a roda. I tancant les files, un Audi amb les finestres del darrere enfosquides. El carrer queda buit, en silenci. ¿És l'hora de l'Àngelus? Potser, però amb una hora de retard. Oremus. La classe, la missa o, senzillament, la cosa que els ha portat on no sé, deu d'haver acabat. Dels de negre, dos amb gaiato, força grans, desfan el camí abans trepitjat. Prop d'on jo escric, dos estrangers mengen paella i li demanen a la cambrera els faça una foto i un trosset de vídeo. Al seu costat, un parell de joves amb l'esmentat hàbit negre, prenen taula i veuen com se'ls afegeix, tot i la seua indiferència, un que els hi anava xafant els peus. Els estrangers revisen la filmació. Miraculosament han quedat enregistrades les paraules que amb els seus ulls s'han dit aquests dos joves de negre que han vist violada la seua intimitat: Potser la vida és una metàfora de l'infern. O bé, és l'infern una metàfora de la vida. No sé. El que sí sé, és que el cel ho he trobat al teu cos. Sí, aquesta processó va per dins. Arriba una dóna. Pobreta, vol posar-li el cadenat a la bici mentre parla pel mòbil i manté la seua elegància natural. Conseqüència: li cau a terra la motxilla de pell, li patina la bici, i desfà el seu pentinat acurat. Però quan alça el seu cap ha recobrat el rostre gloriós d'una nena que vol que ningú se n'adone del ridícul que ha fet. Al cap d'una estona arriba el seu príncep. Ella beu cervesa i menja unes papes. Ell, dempeus, dubta si seure a taula o canviar de lloc. Ella sembla fer memòria sobtada d'alguna cosa important. S'alça i li dona un bes a la comissura dreta dels llavis. Ep!, perdó. Ací torna el gros de l'escamot. A la destra de l'arquebisbe camina, amb la blancor groguenca i la indiferència dels ciris pasquals, el monsenyor arquebisbe de Madrid. Ara ja sé on anaven i d'on venen: de llegir els versos d'en Rimbaud.