El manifest après la lettre

Con la bici no se puede hacer trampa… toda presunción excesiva recibe su inmediata sanción (Marc Augé, Elogio de la bicicleta)

Com que porte un temps més que prudencial fincant-me on no em demanen i parlant del que no sé sense que ningú no m'haja trencat el cap encara i per no trair aquesta suma de mals costums o vicis -que al capdavall és el mateix segons Fuster- anomenada tradició viciclsta de cas perdut i entestat en vés a saber què afegirem a l'esmaperduda i sobtada vessant de crític literari-viciclista que em posseeix (bé, deixeu-me que respire que encara no hi havia posat una maleïda coma: uuuuuumm-ffffffffffuuuu) tornem-hi: doncs parlaré d'un llibre i del seu escriptor. I no faré ara -¿potser ho deixem per a un altre moment d'angoixa?- la distinció entre aquestes dues categories metalitaràries, hereves directes, pel que veureu més endavant, dels Scriptorium medievals, i actualitzades, si més no, pels mestres metacopistes Jackobson i Barthes. Anem-hi. Que el Marc Augé -el qual me'l va presentar el meu amic Manel- és representant del pitjor tipus de viciós de la bici, ningú ho pot dubtar només obrir el seu opuscle intitulat Éloge de la bicyclette -publicat a casa nostra per Gedisa, amb l'inversemblant títol de Elogio de la bicicleta- eh, ja em direu, com si fos el mateix? El que és més que evident en aquest autor, deixeble literari dels grans pensadors de la felicitat, pose per exemple a Kierkegaard, i amb un frec del típic optimisme d'arrel semític de Kafka; el que és més que evident, dèiem, és que m'ha copiat, fil per randa, el meu blog; tot i que l'edició francesa de l'Éloge és de 2008 i jo no vaig descobrir Internet -gràcies, per parts molt desiguals, al meu amo i, altra volta, al meu amic Manel- fins al voltant d'abril del 2010. Que ja m'estava bé? Que on vivia? Bé, què voleu, tanta pedalada és el que té. T'allunyes, t'allunyes, t'allunyes… (exemple de hipertext) I un dia te n'adones de que ets a prendre pel cul i ben fóra del món. I què? I de la cosa aquesta de les dates, què fem? Ei, peccata minuta, Vicicle, em direu. Doncs això, jo pense el mateix. Estic en vosaltres. I és que n'ixen tots. Vegeu si no: Ladri di biciclete, Jour de Fête, Tati, Monsieur Hulot -l'oncle- Mitologías -bé, sí, les de Barthe, no les de Lévi-Satrauss, i què?- i també La Ilíada i L'Odissea, la Paulette, En bicyclette… si fins i tot ix el Pascal. A més a més, descripcions minucioses del que jo faig, més pròpies d'un voyeur: "hablar de la bicicleta es pues evocar, fatalmente, muchos recuerdos" (p. 17) Del que ens passa només pugem al damunt d'una bici: "En realidad juegan, pues su verdadera intención es antes bien, recuperar los placeres de la infancia y las complicidades de los niños" (p. 43) De la seua vessant existencial: "De modo que la embriaguez de la soledad no excluye ciertas formas de sociabilidad, y creo que ahí estriba una de las virtudes perdurables del ciclismo… Por consiguiente, hay que dar a la bicicleta el crédito de la reinsercción del ciclista en su individualidad propia, pero también la reinvención de vínculos sociales amables, livianos, eventualmente efímeros, pero siempre portadores de cierta felicidad de vivir" (p. 44-46) o literària: "la bici es una escritura, con frecuencia una escritura libre y hasta salvaje, una experiencia de escritura automática, de surrealismo en acto o, por el contrario, una meditación más construida, más elaborada y sistemática, casi experimental, a través de los lugares previamente seleccionados por el gusto refinado de los eruditos" (p. 68) I, fins i tot, política: "la revolución ciclista aún no se ha producido" (p. 73) I, per suposat, filosòfica: "pedaleo, luego existo… el ciclismo es humanismo" (p.105-107) El que no ha acabat de copsar en Marc és la vessant lírica del viciclisme, que ell, com tants d'altres interpreten equivocadament com a èpica. I fixeu-vos ben bé que ell mateix ens ho diu: "el verdadero ciclista no existe plenamente sino cuando se le restituye la mitad perdida de su ser inicial, es decir, cuando se confunde con su bicicleta en un solo cuerpo. El vínculo que une al ciclista con su bicicleta es un vínculo de amor y, literalmente, de reconocimeinto, que el tiempo no destruye sino que afianza, si es preciso mediante los recuerdos y la nostalgia cuando la vida los ha separado" (p. 83) És o no és un fotut sentimental? Doncs ja està. I com a corol·lari, l'idealisme metafísic d'arrel hegeliana: "El sueño del ciclista es identificarse en tierra con el pez en el agua o el ave en el cielo" (p. 102) El retrobament absolut, corporificació viciclista de la idea absoluta d'en Hegel o Tarkovsky. I somniador: "uno hasta se siente tentado de soñar con una ciudad en la cual todos pudieran tomar, a su gusto, cualquier bicicleta en la calle, dejarla en cualquier parte y, poco después, tomar otra; de soñar con una suerte de comunismo urbano para jinetes de la bicicleta, hombres y mujeres unidos por una ética común y reglas de cortesía unánimemente respetadas". Sí, Marc, però no amb Valenbisi, estem? Així, que aquest Elogio, més enllà del seu interès intrínsec, és un veritable Manifest del Viciclisme après la lettre. El nostre llibre de capçalera. Sí, sí, après la lettre -que no avant la lettre- perquè ningú que no estiga tan grillat com jo ho entendrà així, que aquesta lectura en clau manifestant només pot fer-se desprès i no abans d'haver-hi assolit l'innombrable status de viciclista. I si hem permeteu la comparança erudita, estem davant d'un cas molt semblant al que li va ocórrer al Victor Hugo amb el seu pròleg a Cronwell, que a la llarga es va convertir en una mena de Manifest del Romanticisme, però més avorrit que el propi moviment, i no com aquest que és un plaer de lectura. Felicitem-nos, amics, doncs ja li ha estat reconeguda al Viciclisme la seua categoria d'Isme. Isme que s'identifica als papers, com ja heu tingut prou oportunitats de comprovar-ho, per la total absència de punts i aparts. A la vida no n'hi han de punts i aparts. L'únic punt és el final, és clar. La gran meta, on gairebé tots voldríem ser el farolet roig. I el viciclisme és la mètrica d'aquesta ambició poètica. I un intel·lectual francès, crème de la crème de la intel·lectualitat mundial, el Marc Augé, ens ho fa saber après la lettre, bien sûr. Vive le Viciclisme!!


Pròximes amenaces, perdó, crítiques, depenent del meu nivell d'angoixa existencial i de la pluja, sobretot de la pluja: El ciclista de Tim Krabbé, una versió ciclista i de butxaca del Leviatan de Hobbes o de la refotuda balena geperuda -ei, com la maredeuta- de Melville, que tant se val. I potser m'endinse al món del cinema i us faça cinc cèntims de La bici de Ghislain Lambert, radical visió bressoniana del kafkià món de la competició ciclista, amb un toc bartlebeià -preferiria no fer-ho-, més Melville, què hi farem? Com veieu, l'amenaça és seriosa. Bellum omnium contra omnes... Homo homini lupus. Que sempre queda bé acabar amb un llatí de caire sentenciós.