La darrera derrota

El meu pare va tindre el bon gust, la delicadesa, la coherència històrica o la mala follà -que diria ell- de morir-se un 25 d'abril -diada de tan celebrada derrota. Aquell any, 1997 -290 anys desprès de la desfeta- feia una ponentà d'espant, tòrrida i estranya. Fora de calendari. Una mena de recordatori ambigu. Un caliu que mai no plega o unes cendres que no deixen d'ofegar-nos. Una platja d'agost encès a l'abril que no sabem ben bé a qui pertany. La meua mort, però, serà distinta. ¿Com puc dir això? Doncs, ben fàcil. Ja seria cas que morírem el mateix dia i de la mateixa cosa: una cirrosi hepàtica. Tot i que, ara que faig memòria, el seu pare ja va morir amb el pàncrees desfet. Per si de cas, intentaré no seguir la tradició familiar. Les causes, pel que sembla, van ser molt diferents a las de l'avi. Que jo sàpiga, al meu pare només el varen operar una volta a la seua vida. Apendicitis. Jo tindria uns set o vuit anys. La transfusió de sang, sembla, li va encomanar una hepatitis que mai no se li va declarar -digues-li tímida- i que es transformà, amb el temps, en una cirrosi compensada, deien. Bé, una mort anunciada. Mai no li varen donar la possibilitat d'un transplantament de fetge, tot i que els símptomes de la seua malaltia van declarar-se-li -extravertits com són sempre els símptomes- cap els 57 anys. Massa gran, sembla, per a la despesa que hi suposava la cosa. Aquella compensació que deien, ja li estava bé. I va aguantar -ningú ho hagués dit- gairebé quinze anys amb una més que raonable qualitat de vida, malgrat els continus ensurts, les urgències i les revisions periòdiques. Bé, coses de mon pare. Un altre hagués arrossegat tothom a l'odi familiar i el victimisme. 1983. Hospital Clínic. Secció de Medecina Interna. Digestiu. Planta 7ª. Passadís B. Sala 4. Vuit llits. Sense mampares. Amb la mort dels altres recolzant la dalla al teu llit mentre apura la cigarreta dels acomiadaments i paladeja, asseguda i amb els fèmurs creuats sota el sac negre del seu hàbit, l'última pipada. Les meues primeres nits de veritable vetlla estant. El pare amb la sonda nasogàstrica, i la sang oberta de les varius obertes a l'esòfag omplint, amb l'eficiència de l'estibador, l'estomac que rebutja en vòmits la pròpia beguda verinosa i obscura a les palanganes infinites de les nits infinites de melenes negres a les femtes. Netege, a l'excusat, el plat de llit amb les maleïdes liqüescències: una mena de cendres humides i lliscoses. Les gegantines ampolles d'orina a l'estant superior em vigilen. Tenen noms i cognoms reduïts al nombre del llit, i reflexos ambarins com les noies rosses que em tenen furtats els ulls. Jo en tinc vint i pocs. No han passat deu minuts, que torne al vàter, ara amb la palangana a vessar. La buide. Li netege la rojor enganxada al fons. Aprofite per a orinar. Vull creure que el meu pixum és molt lluny encara d'acabar en aquestes ampolles-noies. Mira, la del cantó esquerre em recorda la xica suau dels llavis… Va, vés, que el pare espera o dorm o és mort. Quantes coses m'haguera agradat pensar-hi de tu, llavors, i haver-t'ho dit. I no ara que un èter indefinible ens ha separat per sempre mai. No ara, que només tinc les paraules. No ara, que ja no hi és qui puga entendre-les. No ara. I arribà el dia que l'hemorràgia va aturar-se. La dalla, però, sempre era al nostre llit. Vaig comprendre que no venia per nosaltres, per tu. D'aquí, la confiança. La mort té aquests detalls aristocràtics. D'això, que aquest dilluns 25 d'abril faré una etapa atípica. Pedalaré al llarg de l'avinguda cercant l'atzucac on assolir el passat. Primer, on vares nàixer, carrer Trafalgar, altra derrota. Res quedarà de tu i els teus, m'ensume. Res, on puga trobar la fissura dels records vius. Desprès, Berenguer Mallol, on vares conèixer a la mare. Tot serà per terra. Els vencedors no deixen pedra sobre pedra al seu lloc ni memòria possible. I, per últim, passaré pel nombre 14 -també 14- del carrer on varem viure tots plegats. Però la llum l'hauran canviada. Serà un besllum vençut, ambarí, com les rosses oblidades i els orins. Un sol de façana que durà el fado des dels plecs més desolats de l'avinguda abocant-se al mar. I la sentor marina de la sang rebutjada em dirà, de sota veu i des d'un altre temps, que "els rius són camins que caminen" -Pascal, malparit, per què no vares ser poeta?- "que van a dar a la mar, qu'es el morir". I la dalla, hui farà tot just 14 anys, ja no hi era recolzada al teu llit. Perquè aquella nit del 24 d'abril anaves fugint els llits i les habitacions. Perquè el teu lloc al món s'esvaïa amb la urgència del fum gris de l'última pipada, de la darrera derrota a la matinada del 25 d'abril.