Nostàlgia

A diferència de la Saudade, la nostàlgia té el tall fi i profund, gairebé invisible, del bisturí esquiu del temps perdut. Com un enyor d'allò que sí va succeir sense semblar-ho. D'allò que vàrem viure, i que ara, amb prou feines, recomponem en bocins sentimentals. La nostàlgia ens dessagna suaument, sense escridassar ningú, en la intimitat d'uns records que juguen a prendre cos nou en passat. Volanderes afegides per minvar la folgança gradual de l'eix i la roda. Nou ajustament. Tornem-la al seu pla estant. Immutable. Moviment estàtic. Fins al vinent desacord. Anem tirant. Eren aquelles llargues estones del no-res. D'un avorriment quasi infinit i esplendent mirant i remirant allò que tantes voltes havia vist. I ningú em va dir: pren nota, de tant com t'estimaràs haver viscut aquest present perllongat instant suspès per sempre a la memòria. Era l'espai estant, el temps estant dintre teu. Sense adonar-te. Viure sense adonar-se. Viure, només. Sense fets. Sense felicitats sobtades i el seu petit plugim de llima trista. Sense malfets de sucre i horari de tornada. Enyor metafísic. Absurd. Bilis negra. Melangia del no-res. Surplace a la pista de gel, a la sala de ball trencada de silencis. Ajust etern dels engranatges. Ser. A diferència de la Saudade, la nostàlgia t'encomana cicatrius obertes. Tatuatges que mai no han demanat permís a la teua pell per a prendre lloc. Aquesta, és la sala migdiada. És buida i sóc jo. Lleument, la cortina bressola els meus ulls. Sóc a terra. M'agrada mirar, estès al damunt del sol polit i fresc de l'estiu, l'ombra plena del silenci. Els mobles avorrits, quiets, ignorats. M'agrada gitar-me damunt la pedra freda que fa d'esglaó al jardí. Només, que la mare no arribe a saber-ho. Mireu-ho ací, és aquesta altra, un poc més i em malmet els llavis. I la de ací baix, un besllum. I al seu costat, l'extraradi d'herba rovellada i ferralla humida. Violència i sang oxidada en negre. I aquesta, un aroma. La flor de taronger té el cor de llima feliç. Recolce l'orella a la caixa del piano. Pique la fusta amb els nusos dels dits i l'univers sencer ressona com una magnòlia que de nit escampa l'untuós i agre verí de la nostàlgia. Un lubricant exclusiu pels rodaments i les articulacions sempre esquives dels sons, les paraules, les formes… Una bassa on submergir la por de l'aire penetrant-nos dia i nit de per vida.

Imatges de la pel·lícula Nostàlgia de Tarkovsky