Per sant Jordi: un llibre, una rosa i...

A iniciativa de Relats conjunts

Si m'ho demanés ella… M'ho demanarà ell?… No crec que li ho demane ella. Però té ulls de desvergonyida. En tot cas, no li diràs que sí, oi, Jordi?… Què faig, li done la rosa que porte a la bossa de plàstic, o m'espere al seu llibre, si és que duu de llibre per a mi? Pot prendre's mal que duga jo la iniciativa. A més, tot plegat ¿no sembla massa tòpic açò de la floreta?… Deuria ser ell qui em donés la rosa? Primer ell, no? Bé, és la tradició. Es nota que és tímid ¿I si trenque la costum? Però… Massa callats van estos, no m'agrada la cosa. Ja li he dit prou vegades que sóc el que sóc, i no una carrabina per a espantar ningú… Ets tan bonica, Glòria. M'agrades tota sencera, com la rosa que et duc i que no sé si et donaré. També les teues espines són dolces. De hui no passa? Què rastes més guapes, i el teu nas està tan maquíssim amb l'anellet i tot. Que no faré el ridícul amb la floreta? A la pròxima paperera la llanço… No em mires així que em desfàs. ¿Massa típic el llibre?... No sé… No, si no hi ha rosa, deixe el llibre a la motxilla. ¿A que la duu a la bossa de plàstic? Segur… Què s'han dit? Tanta gent, tant de soroll… Per què riuen? Què m'he perdut? Què fan ara?...

-Va, pugem els dos i ens acostem. Tu al selló i jo al davant. On dius que l'has deixat? Tin, Glòria, açò és per a tu…
-Ei, gràcies, és preciosa. No caurem, Jordi? És a la cantonada de d'alt. T'he portat un llibre, desprès te'l dono…

Mai no ho hagués pensat de tu. Ella, damunt de mi i tu pedalant com un babau dempeus. M'has traït. M'has trencat els rodaments. On anem, Jordi? Que et perds… Ah, ja parem. Ja deia jo…

-Ostres, el llibre que volia. Com ho sabies? Què guapa que ets... volia dir que el llib…
-Tu també m'agrades… El nostre primer bes…

No puc mirar. Jordi i Glòria, on s'ha vist?...

-Ei, xata, estudies o treballes?...
-Eh, qui em parla?...
-Guapa
-Guapo
-Ací, guapa, encadenat al fanal, però amb menys condemna de la que ja n'estic patint per les teues rodes estrellades i aquestes bieles de gasela que deurien estar prohibides, linda Cleobike…
-Ui, mare de déu, però què em diu vostè?
-T'estime, Glòria.
-T'estime, Jordi.
-Res de vostè, princesa. Em diuen Drakbike, al meu pit ho porte tatuat, i quan la figa aquesta deixe de donar-li petons al teu amo i em desenganxe, t'ensenyaré la rosa que porte per a tu als meus coixinets més íntims, reina de l'equilibri, perla d'acer…
-Ai, déu meu, ara estic tremolant i tot. El Jordi lligat pel coll. La Glòria amb la corretja en la mà. Aquest Drakbike, o com li diuen, que té foc als ulls i una llengua que em sufoca. Mare de déu del Montblanc, que aquestes coses no venen al llibre d'instruccions de les bicis…
-Si no m'ho arribes a dir, em mor.
-Si calles un dia més, em mates, amor meu.
-Ací, l'única que es morirà però de vergonya pròpia i aliena serè jo. I que algú li pegue una bastonada al drakbike aquest, hosti, que no para de pessigar-me la roda del darrere…
-Jamona…
-Marrano…