Han prohibit els pianos

Fuig el riu per retrobar-se. Fuig pel congost i per la plana, vora l'omeda i els alocars. Fuig, grafia àrida de la serp. Fuig arç blanc, cendra d'espina, descalçada aigua. Així que el temps: El temps.

(Joan Navarro, A deslloc)

Dissabte al vespre, anaven atabalats. Se'ns feia tard. Ja sabeu: amb dones, xiquets i… Bé, no m'agrada la dita, però… I de sobte: truuuiiiiinng, truuuiiiiiiing… Sí?... Queríamos dejarles unas invitaciones para la conmemoración del aniversario de la muerte de Jesús… Ya, pues déjenlas en los buzones… Quan eixim al carrer, li pegue una ullada: "Jesús quita el pecado del mundo. ¿De qué manera lo hace? ¿Por qué es necesario que lo haga? ¿Cómo nos beneficia esto a nosotros?"… Comencem bé. De primer antuvi pense en un anunci de llevataques. Però alguna cosa no em quadra. Ja ho sé: agnus dei, qui tollis peccata mundi. Tollis, com toilette, no? És clar, no parlem de Jesús sinó del borreguito de Norit. Eixe sí que lleva les taques de la roba delicada. I és que la gent parla d'oïda, tot i la cita (Juan, 1:29 "He ahí el cordero de dios…") erudita. Llegir és rellegir, mantes, que ja ho deia Nabokov.

Arribem a les Torres de Quart. No podem passar del munt de gent. Els gavatxos les varen foradar, ja veieu i sabeu. Tot eren canonades i pel que sembla no va entrar ni una. "El buen sentido es la cosa del mundo mejor repartida, ya que cada uno estima estar tan bien provisto que hasta los que son los más difíciles de satisfacer en cualquier cosa no suelen ambicionar por lo general más del que poseen". Aquesta va ser una de les canonades que no va entrar. Però t'equivoques René, el seny està molt mal repartit i tu ben bé que ho sabies. Ets un cínic. D'això, que tota mena de pardals exòtics i propis han nidat dins els amagatalls de la infrahistòria.

No sabem on anem. Cap a on tirarem. Però sí el que no volem. Seguirem la senyera, si més no. Anem a la recerca, pel que sembla, d'un piano perdut, perdó, prohibit, i que és al damunt d'un camió que no troba lloc on aparcar. El que no deixa de recordar-me l'escamot itinerant TV3, la veritat. Rita no ha volgut deixar-li ni una punyetera cantonada. Cap surrealisme ni metàfora en el que estic dient. Sembla que tirem cap al riu. I serà per associació d'idees -o el meu subconscient malaltís, vés a saber- però en ajuntar piano i riu me'n surt Bach.


Salvem el barri i salvem els pianos. És un instrument que em cau bé. Porta pedals i ets assegut mentre el toques. Una mena de bici, que en lloc de rodes camina amb sons. Comencen prohibint els pianos i, no ho dubteu, acabaran prohibint els pianistes. Que també em cauen bé, fins i tot el Clayderman (home d'argila) o la Mari Cruz Soriano (Soria, que ve de Duero, un altre riu) El Richard tenia com a principal actiu pianístic una meleneta rossa amb força laca i la Mari una silueta de gerro, segons va dir ella mateixa. I la Rita ho sap. I tant. Que va començar la seua mini trajectòria periodística -pagava papà- a Las Provincias fent-li intervius als pianistes que actuaven a la Sociedad Filarmónica de València. Tot i que aquests dos mai no varen passar-hi. Ni ella sabia que collons preguntar-les ni a aquests ni als altres ni ha ningú. De fet, mai no pregunta. És clar.


I els guaites albirant l'alba per a avisar la Rita. Jo comprenc que el Llach no duu, bé, que ja no té melena ni rossa ni negra de trobador. I molt menys el cul de la Soriano. I que, tornant al Réne, la nostra concepció de la bellesa és força subjectiva. En un e-mail que li va enviar al Mersenne, un tipus molt avorrit que feia teoria musical i mirava als núvols tot el dia alhora que feia comptes que mai li quadraven, li va dir, sentimental de mena com era: "la mesme chose qui fait envie de danser à quelques-uns, peut donner envie de pleurer aux autres. Car cela ne vient que de ce que les idées qui sont en nostre memoire sont exicetées: comme ceux qui ont pris autrefois plaisir à danser lors qu'on joüoit un certain air, si tost qu'ils en entendent de semblable, l'envie de danser leur revient: au contraire si quelqu'un n'avoit jamais oüy joüer des gaillardes, qu'au mesme temps il ne fust arrivé quelque affliction il s'attristeroit infailliblement, lors qu'il en oiroit une autre fois. Ce qui est si certain, que ie iuge que si on avait bien fouetté un chien cinq ou six fois, au son du violon, sitost qu'il oiroit une autre fois cette musique il commenceroit à crier et à s'enfuïr" Perdoneu l'extensió i l'ortografia -que ja sabeu com va darrerament- però algú ho havia de dir. Per cert, aquest parlamentari també hi va ser a la mani. Ei, és el que està de moda, des d'Auschwitz ençà: fuetades a ritme de vals vienès. Però prohibir els pianos i els pianistes és temptar la sort i que un dia s'assequi definitivament el riu. I veurem en que remulleu el vostre Norit per a llevar-vos les taques.

Tornem cap a casa. I pense que deu haver-les fet força gràcia aquest calvari pianístic. Oi que sí, Rita, Rus? Què em dieu? Pel que diuen els sants papers -no podeu negar-los, que vosaltres no sou Judes, oi que no?- la xusma també reia amb les fuetades que li encolomaren a l'inventor del llevataques, a l'Agnus dei. Ves per on. D'això, que des de fa anys i panys jo sempre he estat a la lluna de València, tan distant ella.