dissabte, 30 d’abril de 2011

On n'oublie rien


L'horabaixa del món, segons l'avi. Oli sobre fusta. 22 X 32 cm.

In memoriam E. Sábato. Va tindre la valentia de fer memòria.


Les incursions a l'estudi gran em deixaven massa sovint l'ànim inquiet. Construït sobre un corral o pati del darrere, la mala ventilació, gairebé inexistent, el feia un congelador a l'hivern i un forn a l'estiu. Però quan eres un nen ni te n'adones. Ple a vessar de tot tipus d'andròmines, era, junt al jardí, el principal lloc on deixar anar la meua tendència infantil -i actual- a bambar per on fos. Interior i exterior. Vida contemplativa. El va fer construir el meu avi matern: era pintor i dibuixant. Llenços, cavallets, pintures, olis, dissolvents, llapisseres, carbonets, papers, carpetes, llibres, taula de dibuix, pinzells, paleta de colors, ampolles de vernís, cristalls químics, gomes, verins artístics… Hi vaig descobrir a Saturn devorant als seus fills. Don Quixot en tons grisos i eixuts. Dones rubicundes amb peixos gegantins que les guardaven o posseïen. Retrats de prohoms foscos. Dones nues de bellesa freda que tanmateix em produíem uns ulls encuriosits. Paisatges que venien del carrer avall. Horta esmorteïda d'horabaixa en totes les seues versions, i albades majúscules de perfums marins i arrels d'aiguamolls i sèquies. L'avi va dir-li al meu esguard com era el món. La resta dels quadres, aquarel·les i dibuixos familiars eren per tot arreu a casa. I al bell mig d'aquest lloc il·luminat per la silenciosa llum del nord travessant estàtica i uniforme la llanterna del sostre, el meu pare va instal·lar el seu banc de treball. Hui en dia li diríem de bricolatge. Aquest contrast conformà per sempre mai el meu esperit, les meues dualitats més particulars i profundes. Art i mecànica. O ben bé, la mecànica de l'art i l'art de la mecànica. Vaig aprendre l'art de l'equilibri al carrer. Bici amb rodetes laterals al darrere. Ara les llevem i tu mires al davant, oblida't de la roda, no la mires, l'equilibri és a l'horitzó que pintà l'avi, no ho penses. Eureka. El dia que ja no ho sàpigues fer haurà arribat la teua hora. Pare, què vols dir? Com que la mare no volia ni sentir parlar d'anar a soles pel carrer amb la bici gran del pare, vaig treure'm de l'art la mecànica que em permetés donar voltes ciclistes al perímetre interior de l'estudi gran. L'espai era més que insuficient i la mecànica d'aquest art consistia en no donar una pedalada sencera, sinó petits impulsos amb el peu dret recuperats tot seguit pel retrocés del peu esquerre. Una inclinació natural em feia donar voltes en sentit contrari a les busques del rellotge. Sempre igual. I malgrat el constant defugir d'obstacles, vaig mecanitzar, amb la fluïdesa de la inconsciència infantil, aquest art avui gairebé impossible. D'això, que acabés instal·lant, aprofitant una mena de portaobjectes al manillar, un petit transistor Sanyo, amb auricular inclòs, que em permetia escoltar la radio. Sobretot, música. La mecànica dels sons. Els sons de l'art. Però volia eixir. Desitjava pedalar carrer avall. Deixar de banda aquest art interruptus. Afegir a la circumferència de les rodes, la dels meus peus cercant l'art de la rodonesa, la mecànica màgica del pedaleig circular. Cercle complet i horitzó obert. I arribà el dia que la mare va dir sí. Va ser una experiència de solitud completa. Carrer avall. L'horta encara no havia rebut el total menyspreu d'avui. Era ben a prop de les nostres mirades i olors, de la nostra pell i dels sons. Espai al davant. El vent. La sensació de surar, de nadar amb braçades que convertien l'aire en un mar de carrerons oberts. En arribar al final dels edificis vaig girar, en contra de la meua tendència, a la dreta, direcció al chalet d'Ayora, un lloc tèrbol, de jardí i palau emmurallats que albiraven pels forats del seu mur de pedra romàntica i luxuriosa, i que em feia patir de por a les nits. De sobte vaig notar que frenava, que alguna cosa tirava de mi cap a enrere. Vaig increpar al pocasolta aquell que agafat del portaequipatges llançava per terra el meu viatge iniciàtic i lluminós. S'acostà pel darrer i em va fotre un parell d'hòsties. No vaig plorar. No vaig lluitar. No vaig copsar aquella violència descompensada i gratuïta. No vaig parlar. Pensí que jo era un covard. Que sempre seria un covard. Torní a casa. Vaig deixar la bici gran del pare a l'estudi i mai més li vaig fer aquella mecànica ociosa d'interior, aquell art amagat per sempre al cèrcol silenciós i quiet de la memòria.

On n'oublie rien de rien
On n'oublie rien du tout
On n'oublie rien de rien
On s'habitud c'est tout

J. Brel

5 comentaris:

  1. perfecto,recuerdos inborrables del estudio ,los cuadros del yayo todo ha quedado tambien en mi memoria,precioso vicicle.La canción de Brel es de las que más me gustan .un beso muy fuerte.

    ResponElimina
  2. Ben narrats aquests episodis del record....qui era el qui et va dar un parell de mastegots? Brel per sempre....de covards és no recordar...

    ResponElimina
  3. Gracias, Concha. Pasábamos tantas horas allí. Un lugar que siempre estábamos ordenando y desordenando, y vuelta a empezar. Besos.

    Elfreelang, gràcies. Intento contar el millor que sé. Aquell nano era del barri. Bru, amb els cabells arrissats, duia al ulls l'alegria buida del que pega ans de preguntar. A ben segur que feia el que li deia son pare: "al que te lleve la contraria le haces una cara nueva". Brel per sempre, és clar.

    ResponElimina
  4. Aquests episodis del record acompanyats per la cançó de Brel, és tot un encant.

    ResponElimina
  5. Gràcies, Montse. El poder de la música, és clar. I si parlem de Brel...

    ResponElimina