Els frens

Un tipus de frens

Tots tenim la temptació de pensar que els frens d'una bici estan, més enllà de la tasca d'aturar la màquina, per a protegir-nos d'eventualitats. Però l'eventualitat, té una mena tan urgent i accelerada que sobrepassa la capacitat de reacció de qualsevol tipus dels frens ciclistes coneguts. Conseqüència: et fots una sobirana pinya. ¿I els de disc, Vicicle? Doncs frenen amb tanta potència que ixes volant, tipus Superman. Conseqüència: et fots una altra soberaníssima pinya. Llavors, què estan, sols per a frenar? Sí, acceptem-ho. Tautològica conclusió, si més no. Diguem-ho amb finor: serveixen com a moduladors de la velocitat. I no és banal el matís, creieu-me. I ja que no som a ninguna cursa, per què no s'han fet servir quan la cosa se'ns anava de les mans? Això mateix, això mateix em pregunte jo. A la ciutat de New York, allà on la tardor té nom de cançó i els arbres de Central Park es prenen la floració primaveral com un actiu en borsa, els missatgers van en bici de pinyó fix i sense frens, és a dir, no pots deixar de pedalar ni que siga per posar el cul ben encastat al selló. És l'enlluernadora mentalitat ianqui: que no pare la màquina, llenya al bombo, "más madera" -que deia el Grouxo. Com el "camina o rebenta" luterà -del Lute, no del Luter, és clar- però amb gossos calents -m'encanten les traduccions literals de segons què. ¿I com s'ho fan per a no anar de pinya en pinya i tire perquè em llesquen? Doncs molt fàcil, és tracta de pedalar com si caminareu. És a dir, adeqües les passes al territori. Qui pretendria parar en sec desprès de creuar la meta als cent metres llisos? Ningú, només un tros de suro diria que és possible. D'això, que els veus surar, lliscar confonent-se amb el sotabosc dels automòbils per la quarta avinguda -res a veure amb la meua benvolguda avinguda epicentre de llum- com artistes urbans d'un circ inconscient, amb la bellesa esfereïdora de les seues fintes llampegants al capvespre d'acer d'una ciutat perduda en sí mateixa. Sense por, sense la maleïda por de la por. I ací, que som més ianquis que a qualsevol indret de menjar ràpid de la gran poma, doncs també anàvem fins fa quatre dies sense por, dic, sense frens i a pinyó fix. Però se'ns han quedat els artistes pel camí, les fintes són draps foradats al damunt d'un pal anònim i els llampecs, d'ací no res, seran de fam a l'estomac. Així, que ningú no explica per què no varen fer-li cas als frens. La seua venerable funció es de recordatori. Una mena de souvenir dels grans catacracs: Fukushima, bambolla immobiliaria, eventos varios, retallades salvatges i la mare que els va parir.

Manifestació del fre

I si de frenar l'estultícia i la corrupció es tracta, o si més no, d'intentar moderar-les, dissabte 16 d'abril a les 18 hores a les Torres de Quart i amb direcció desconeguda, com en les grans etapes viciclistes.