Saudade

Qui va dir que la Saudade era la nostàlgia del que no coneixem? Divendres, és clar, he gaudit l'acidesa d'aquest sentiment que tan difícil es fa de concretar, tot i la seua immediatesa -l'instant de la llum fugint del mur, l'apropament previ al somniat bes que mai no varen fer, el carrer Meaulnes de qualsevol lloc feliç- o per això mateix. Horabaixa. Sí, per a mi la Saudade és d'horabaixa o ben bé de matí dubtós, de començament equívoc d'un dia que sembla estar a les acaballes. O millor, de qualsevol moment del dia, de qualsevol temps que semble donar-hi l'últim alè com a bon dia. Ara que pense, no hi veig la Saudade a la nit. Deu ser que la Saudade necessita espai. Certa profunditat. Un horitzó llunyà mai assolit. Una esperança remota, que deia el poeta. I a la nit és tot tan a prop. Dues dimensions. D'això, que no li veig la gràcia a pedalejar en l'obscuritat densa de les nits sense lluna. Pedalejar sense camí obert és massa cruel, massa lúcid, sobredosi de realitat, autèntica visió del futur universal o individual. M'agradaria saber els tocs d'aquest cocktail luxuriós de la melangia. Una mica de deshora, una altra d'ulls cecs del ara, mirar l'esdevenir amb la memòria. No sé. Però té el cop del rampell. Vas caminant o pedalant, i de sobte reconeixes l'emoció d'aquesta tristesa dolça, d'aquesta salutació com un adéu de sucre i fel que deia el tango. I és que la Saudade -per cert, per què la i no el? Per què tantes absències són la?- bé, al que anàvem, i és que la Saudade, dèiem, té música. Tot té de música, és clar. Però aquesta és especialment especial. És música redundant de música. Perquè la música parla del que no sabem. Dels matisos. Si entenem saber de paraula com a coneixement, com a lucidesa. I la llum dels sons mai no tindrà síl·labes, sinó detalls grisos, afegiments urgents, última hora, horabaixa: el quart costat de les coses on és la Saudade. Escric amb l'ull posat en un lloc desconegut. Faig camí equívoc, fins i tot errat, amb la dèria d'atrapar-lo amb la mà tancada per cinc paraules només -una per cadascun dels dits- de l'encís superb de la metàfora. Inútil baralla inútil llenguatge inútil melangia inútil de la Saudade inútil. Però em commou tan profundament que mai no voldria perdre-la, tot i no saber-la. Que mai no voldria saber-la, tot i la despesa de seguir pedalant pels camins, les paraules o els sons.