dijous, 14 d’abril de 2011

La foto

La 00374


Què mires? Va, fuig d'ací… No… Que no què?... Que no me'n vaig. Vull una foto… Ah, colló! Ha parlat milhòmens. I, com la pagaràs?... En dinés… Que tens?... No… Collonut! Va, pira't que m'espantes la clientela… Si no hi ha ningú, què vol que li espante?... Els que passen. Escolta, ¿no deuries ser a l'escola? Ho dic pel babero i la cartera… Faig fugina. Hui és República… ¿I ton pare, ho sap això?... El què, República o escola?... No sé, tu mateix… Bé, si ho arriba a saber m'aventarà un parell d'hòsties… Ah!, pues. I què saps tu de la República?... Que faig festa… Pues jo treballe, ja ho veus… ¿D'on ha tret el carro, jefe?... No és un carro. És un estudi fotogràfic volant… ¿Ambulant?... No, volant, que no és una fira. I m'ho he fet jo. Què et sembla?... M'agraden les bicis, m'agraden molt… Però no saps montar… Com que no? Vaig aprendre quan era xiquet. I a nadar… Quan eres xiquet, clar. Que ara ja eres gran, no?... Sí... Què en tens?... Cinc, compliré sis al desembre, crec… Creus?... Sí, a casa no ho acaben de decidir… No m'estranya… Què és el que no li estranya?... Res, coses meues. Au, va! Vés passant… El pare em va posar una corda al pit i em llançà a l'aigua, al moll, al costat de l'escala reial, fins que comencí a surar. Sé nadar, no dic mentida… Ja m'ho crec, ja. I tens bici?... No. El meu germà de llet, el fill del rellotger de l'avinguda, al costat de Calabuig, sí que en té una. Noveta de trinca. Italiana. De carreres. Guapíssima. Bé, és del seu pare. I li dóna una bona tunda quan s'entera que ens hem pujat… Caram, tantes carícies, sí que anireu ben calents, tots dos, al llit… I sense sopar, que és el pitjor. Però la mare em duu un got de llet i un tros de coca de llanda, d'amagat… Les mares, ja se sap… Sí. Bé, no sempre. Què costa la foto?... Una pesseta, la més barata… I com és?... Què pesat! Ací a l'expositor la tens. Veus? I la de carnet, dos pessetes. I la de nínxol, xicoteta, dos cinquanta… Sembla això que fan al cine, eh? A les pel·lis del Charlot. Una imatge al final del tub... Si tu ho dius… Només tinc dos quinzets… Pues torna quan pugues pagar-la… ¿No se'n refia?… No puc fiar-me de ningú. La meua vida depèn del carro, com tu dius. No puc permetre'm confiances… Però hui és República i tindrà molta clientela… Mira, els dies no són República o Monarquia o la mare que els va parir. Són dies. I m'agrada menjar tots els dies. Almenys ho intento. Que hui és festa ho dius tu, i a hores d'ara encara no he revelat ni un fotut clixé… Però fa bo… I què? La millor època és a l'estiu. I Nadal. I sobretot al voltant de l'1 de novembre, dia gran del negoci. Les fotos dels nínxols. Els familiars me'n porten de quan eren vius i els hi faig còpies dels que l'han palmat. "Només la cara", em diuen, "i que isca bé", com si jo pogués fer alguna cosa per millorar-ho… Potser és el que li dóna por a la mare… Com dius?... La mare, que no vol fotos. Diu que li semblen morts… Pues, com s'escampe la idea, el mort, però de fam, seré jo… I les més grans, com esta, què costen?... Xe, no em mareges més, hòstia, si estàs pelat… ¿No ho dirà per la boina?... Mira, això té gràcia, veus… Tinc més gràcies. Trec els comptes sense llapissera… Clar, i jo m'ho crec… Sí, senyor. De veres. Mire. La placa del seu carro és 00374, que sumats donen 14, com el dia de hui. I estem en 1931, que sumats també donen 14. Què em diu?... Pura casualitat… I 14 per 31 fan 434, capicua, que sumats fan 11, més 14 igual a 25, l'any que vaig nàixer, 1925 que sumats fan 17, més 14 igual a 31, l'any en que estem, eh?… Això ho duies preparat… No. No, senyor… ¿I 434 per 4, ja que estem en abril. Eh, xulo?... 434 per 4 donen 1736, i si li sumem els 200 dies que falten des de hui fins a l'1 de novembre -dia gran del seu negoci- fan 1936, just d'ací cinc anys, els mateixos que jo en tinc. Veu com hui és República… Nano, sembles una registradora en boina. Ara, sí que m'has fotut ¿Vols dir que l'1 de novembre de 1936 faré negoci gran?... Això ho diu vostè… Va, Gavroche, posa't… Com diu?... Res, coses meues. Va, que t'has guanyat la foto. No, no. No et lleves la boina, que hui és República.


El meu pare

10 comentaris:

  1. Xe, lo teu pare era (o és) molt eixerit. Molt bon relat. :)

    ResponElimina
  2. Montse, doncs endavant. Salut i República.

    Brian, era. Aquest any farà 14 anys -un altre 14-que ja no el tenim. Tinc pensat un apunt perquè va faltar en data prou senyalada, el 25 del corrent. Un altre 25. Un cabalista estaria fregant-se les mans. I, sí que era espavilat. Guanyar-li al dòmino o a les cartes era tota una gesta. Sempre sabia el que et quedava per jugar.

    ResponElimina
  3. Qué bonito,vicicle no tengo palabres cuando se trata de los papás,un beso muy fuerte ,la foto es impagable.

    ResponElimina
  4. un escrit brillant i ben narrat amb càrrega de profunda emoció i a més rodó homenatge republicà o almenys a aquells temps passats

    ResponElimina
  5. Concha, qué te voy a decir. Es una foto que no deja de sorprenderme. Y por lo que decía, puede que la cosa no fuera muy diferente. Un beso

    Elfreelang, gràcies. Homenatge a la República, representada ací pel meu pare i que guanya aquesta petita batalla amb el representant, el fotògraf, del "deixe'm tranquil, açò no va en mi".

    ResponElimina
  6. ieee nano...m'has fet plorar un poc...pels pares i perquè algun dia...hui i demà i demà i demà...torne a ser República. Salut!

    ResponElimina
  7. Alba, l'esperança és l'últim que es perd. Salut i República.

    ResponElimina
  8. Manel, moltes gràcies. El que mai no sabré és com va aconseguir el meu pare la foto.

    ResponElimina