dimarts, 12 d’abril de 2011

La 00374



La nau pagana


No fa ni un parell d'hores que he posat el meu cul al damunt d'una d'aquestes joies, la 00374, de les bici-crisi de Valenbisi. Tornava a casa. Com sempre, a l'estació de la plaça on és l'estàtua del pintor Ribera no hi havien de bicis… Mentida!! Sí que n'hi havia… Collons, Gregori. Sí, una, però la centraleta no la registrava. Apa, Vicicle, camina o rebenta. Arribe a la plaça del Temple. Ni una… Mentida!! Una altra volta, mentida!!… Sí que n'hi havia una, pesat, però no l'havia vist. Era al darrere del fotut mobiliari urbà del Jurado, regidor crack de la luminotècnia ciutadana. Si fos per ell, els observatoris astronòmics tancarien demà. La bici té el selló capgirat, ¿barroera estratègia per a donar la sensació de que està espatllada? Endrece el selló i agafe la bici. Comence a pedalejar i fa un soroll que espanta. Sembla un motoret de barca pesquera. Tu, tu, tu, tu… Déu meu. Jo, que sóc de natural tímid, em ruboritzo. No era cap estratègia. Per a acabar-ho d'apanyar un bon tros de calçada està tallada per una mani que no sé de què va -perdoneu-me els manifestants- però que ve pel carrer de La Pau -ei, no és ironia. I tot lo món em sent pedalejar amb el soroll marí dels diesel. Abaixe el cap. Creix la gepa amb la motxilla. I me'n vaig de cap a confondre'm dins el desori del riu estant, tan, tan, tan,… Bé, ja hi sóc. Buf, quin respir, direu. Doncs no. La gent em mira. Mal. I de sobte, la poesia, bé, el cine, ve en la meua ajuda. Me n'adone que no porto una bici, sinó la càmera cinematogràfica dels germans Lumière. Aquesta musiqueta de cinema mut. I el cel·luloide s'impressiona dels esguards sorpresos, dels besos interromputs, dels passejos desprevinguts. De les moreres, que no fa quatre dies semblaven els troncs i les branques ermes del Cezanne, i ara porten petits rínxols verds i m'acullen baix l'aixopluc de la seua nau pagana il·luminada per un sol de caiguda oceànica. Aquest tràveling cap enrere, direcció a la mediterrània, al mar original, em recorda les inquietuds obsessives del protagonista del film d'Angelopoulos: La mirada d'Ulisses. Ja no em veuen. Ja no em senten. Vaig filmant. Els cossos atlètics dels corredors. Els grups dels passejants envoltats de mentides amoroses. Els nens rient la felicitat que el temps anirà minvant. Mireu, mireu ací. Els amants sobre l'herba. Déu meu, sóc al bell mig d'Une partie de campagne d'en Renoir. I sóc feliç, immensament feliç. Què poc costa ser l'home més feliç del món. Vegeu si no, un sorollet de no res ho ha aconseguit. 00374, t'estimo. Potser ens retrobarem, si no gràcies per l'enlluernament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada