Billar a tres bandes

No sé fins a quin punt els jugadors de billar són conscients del maleït joc d'amor que els posseeix. Lliure, una banda, dues, tres bandes… compendien, si ho sabem llegir, tot el que sobre aquest deler de la natura es puga dir. Parlem de billar francès, és clar, el Billar amb majúscules -si m'ho permeten els billaristes dels forats- I què direm del que els francesos saben de l'amor? Bé, tot açò ve a compte dels meus amors viciclistes. Seguiu-me, si en voleu saber. La primera volta, com no podia ser menys, va ser un amor a primera vista, una fiblada, diu el Dicty. Uns ulls negres combinats amb els llavis rojos sang d'una madona italiana mai vista, la fèiem totalment irresistible. S'anomenava… bé, diguem-ne que Olmo. Aquesta senyoreta de Pésaro tenia "la sencillez casi primitiva de las señoras de la Romaña" tal i com Leopardi descriu el seu primer amor. Però, si el poeta del Ottocento va viure una passió callada i dolorosa, la meua va ser en veu alta i joiosa. De la intensitat, dóna clara idea el fet que, després de vint anys sense parar de fumar -tres paquets de Bisonte de mitjana diària, a més dels purets Reig, la pipa…- ho vaig deixar sense gaire esforç i comencí a pedalejar com un boig. Amb ella, no cal dir, ho vaig aprendre tot. La intensitat concentrada o la fluïdesa inesgotable. El misteri de les multiplicacions i la lleugeresa ontològica i oportuna del canvis. Però… ah, sempre n'hi ha un però a l'amor, tot era poc per a ella, mai en tenia prou, i, potser, aquesta profunda exigència determinà el previsible allunyament. Tanmateix, mantenim una bona relació i encara que, de tant en tant, fem camí junts, ja no és el que era. Bé, com qui no vol la cosa, vaig conèixer a… Colnago. Rossa, fina i fibrosa. D'una matèria essencial com passada de moda, diríem; però que em va encuriosir. Elegant, sense saber-ho. Subtil i delicada per naturalesa, vaig ser jo qui li feu brotar aquestes qualitats insospitades per a ella mateixa, dormides a les profunditats dels seus engranatges més íntims. Com un Pigmalió de le veló, li aconsellí el grup -triple plat- més adient a les seues facultats. Vaig radiar-li, amb aquestes mans, les rodes que millor combinaven amb els seus ulls clars i el seu somriure de lluna i plata; els complements que realçaven la seua veu de fi vellut. Amb tot, una volta convertida en una mena de Grace Kelly resplendent, me n'adoní del que sentia per ella. Massa tard. Heus ací com, a vegades, la història literària i la real es confonen. Coincidim, com qui no vol la cosa, sempre en ambients elevats, és clar, on ella es mou amb l'elegància natural pròpia dels milanesos i jo em trobe un poc fora de lloc. La meua obra em superava, clarament. Qué hi farem?… Passà un temps. Sobtadament, no feia ni quatre dies que havia llegit uns poemes del Oliverio Girondo, quan… Orbea, per al meu estupor, va cristal·litzar-los: "No sé, me importa un pito que las mujeres tengan los senos como magnolias o como pasas de higo; un cutis de durazno o un papel de lija. Le doy una importancia igual a cero (…) ¡pero eso sí! (…) no les perdono, bajo ningún pretexto, que no sepan volar." Els seus cabells d'atzabeja i una pell blanca com la llet arrodonien l'estranya qualitat etèria que la definia. Levitar és el seu estat natural, com les bombolles de sabó. No cal dir les suspicàcies que creà la seua arribada. Massa prima, deia Olmo. No posa els peus a terra, m'advertia Colnago. Però el que no volien entendre, ambdues, era que els cims i les estrelles som més properes, ara, al seu costat. Vet ací, amics, les tres boles: roja, groga i blanca d'aquest billar vicicliste; perdó, de l'amor francès.