dilluns, 19 de juliol de 2010

Què coll... faig jo ací?


A ningú li estranya ja que al parlar de ciclisme aparega a tot arreu, i amb la sobtada facilitat del bolet en l'ombria autumnal, l'adjectiu èpic. Tanta és la insistència en aquest mot, que haurem de concloure que, els que el remenen, un xic de raó deuen tindre. Aquesta èpica, però, depèn ben bé de la capacitat de difusió pública d'unes gestes que, com veritables fets de transcendència quasi històrica, ens descriuen els plumífers de pago mensual, és a dir, els anomenats periodistes esportius. Però, veritablement, ho és? D'èpic, vull dir. És aquest esport, elevat a la seua quintaessencia baix la categoria de viciclisme, una activitat realment d'arrels homèriques? Jo, en tinc de dubtes. De fet, ningú, que no siga jo mateix, no podrà fer-se cinc cèntims del que he arribat a patir, física i psicològicament, amb les meues dues natges al damunt d'un selló. Al igual que jo no em faré mai ni pajolera idea del que li passa per les neurones al que bufa al meu costat. I, compte en açò, perquè és la mare de la competició esportiva. Per tant, quina èpica es desprèn d'una activitat, el viciclisme, la pròpia essència de la qual ignora i fins i tot impedeix cap ressò mediàtic? Vegeu si tinc raó, amics, en el que passe a contar-vos. Quan al tornar a casa, desprès d'una esgotadora eixida, comentes als teus, com qui no vol la cosa, aquelles vicissituds -mai millor dit- més esgarrifoses, tant, que tornes a tindre un formigueig per tot el cos donades les emocions i els pors reprimits, esperant una mica, ja no dic d'admiració, sinó de comprensió o complicitat, no sols no es queden de pedra, no sols no són capaços de redactar ni el començament d'un hexàmetre llatí -ja no demane grec- no sols no et miren ni a la cara, sinó que com una mena de jaculatòria t'engeguen: feia falta això, eh! feia falta? déu meu quina dèria! I, clar, a vuere qui els diu que acabes de jugar-te-la en una de les partides d'escacs més terribles de l'aventura humana. Riu-te tu d'El seté segell del Bergman. Altrament, em podreu dir, amb tota la raó, que fins i tot el viciclisme també té de sang, suor i llàgrimes molt semblants a les d'Aquiles o Paris. I, fins i tot, cavalls de Troya. I tant que n'hi ha de traïdors... ja en parlarem. És cert, absolutament cert. Però, té uns altres fluïts molt més abundants que els anteriors i gens èpics: les baves, moltes baves, massa baves i, si m'apureu, mocs, massa mocs. Cerqueu-los -els mocs i les baves- a la Il·liada, i si els trobeu me'n feu una perduda quan estiga pujant al Pic de l'àliga per la banda nord i juro que atendré la vostra trucada sense deixar de pedalejar, encara que no tinc de mòbil. Ara, però, centrem la qüestió i la imatge: un dia com el d'avui, 19 de juliol de 2010, calor a manta, basca, moltíssima basca, xafogor -com diuen al nord, imitant als francesos- puges l'Oronet, també pel costat nord, on mai bufa el vent- Per què has triat aquest itinerari en lo que està caient?... Jo què sé, és el fatum i punt- No diré la velocitat, perquè no porte velocímetre ni res que se li semble, però us fareu una rodona idea si us adoneu que l'aire no existeix. Ergo, ventilació igual a zero. A més a més, no hi ha ningú. Qui pot ser tan imbècil de fer el que jo estic fent ara? Ningú, és clar. Dóna igual, pedaleges. Les rampes són dures, molt dures. I al pit i a la gola et couen fins a les brànquies que ja no en tens. Et poses dret sobre els marxapeus, bufes i baveges. La boca és una O majúscula. I baveges com un nadó patètic. Igual té, pedaleges. L'Alt del Pi… encara?. Oh, déu meu. No entraré en més detalls -el flat, el rot que no vol eixir, la bava que es gronxa… bé, deixem-ho córrer- perquè us faria plorar de commiseració. Sols un petit i últim apunt ineludible per a garantir que us en feu càrrec, amb total precisió, de la magnitud de la tragèdia. En arribar allà on la pendent és més benèvola, una vegada deixes a mà dreta la minúscula làpida que recorda a un dels nostres que va perdre la partida -d'escacs, naturalment- proves de tancar la boca. Ho aconsegueixes. Bé, a mitges. Però encara que puges assegut, mantens, per si de cas, les dues mans als escaladors. I aleshores -amb permís de Rus, el filòlec- te n'adones del tipus de poeta que ets. Fregues, distretament, amb les puntes que les mitenes deixen lliures als teus dits, les manilles dels frens i, hòstia divina, cremen! Per l'amor de déu! Què és açò? Són d'alumini -grup Campagnolo Veloce, poca broma- i cremen, sí, cremen com la mare que les va parir. I la gran pregunta surt, barbotega com l'aigua de plor a la infantesa, com el vòmit de l'aigua de valència de garrafó: Què collons faig jo ací? Què collons faig jo ací? I, clar, repeteixes la pregunta com una mena de lletania -fins i tot en la seua variant vehicular: qué coño hago aquí? amb canvi de sexe inclòs, com podeu observar- sabent que ningú respondrà, però que ja que encara pots parlar i que n'aprofites les paraules per a soltar la bava que penja -la bona i la mala bava- dir-ho una i altra volta, esperant reconèixer en el silenci el fi del suplici, és un consol. I, tanmateix, en aquesta profunda agonia tot s'il·lumina, ara va i ho comprens amb una claredat meridiana i per a sempre més. Tu, i sols tu, imbècil, eres el teu enemic. Ni la muntanya ni la vessant nord ni la basca gelatinosa ni la bava de io-io. Per tant, oblidem-nos de l'èpica: el viciclista, benvolguts amics, és, per definició, un poeta líric i Safo és la seua advocació i musa. Som al regne dels sentiments.

5 comentaris:

  1. Quan arribo de vell nou a un blog després de mirar per sobre la primera pàgina me'n vaig directe cap al primer escrit, l'inaugural. En aquest cas estic directament en el primer, he assistit al part en directe. Felicitats per aquest nou projecte viciclètic! M'agrada, és fresc i no cal demanar res més en aquestes èpoques de l'any.
    M'encurioseix el fet que després de llegir aquests pensaments entortolligats l'etiqueta que porten penjant sigui la de solitud. La darrera frase em xiuxiueja i vull seguir pedalant, llegint, sentint, admirant, poetitzant...

    ResponElimina
  2. Aixo mateix em pregunte jo que te conec

    ¿Que collons fas tu ahi?

    Tots els dies el consultare, ¡¡vull mes!! ¡¡vull mes!!
    De pas correcheis aço que he escrit a vore si esta be

    ResponElimina
  3. Hola amic, benvingut al mon dels blocs! Gràcies pel teu comentari al meu bloc, que es una barreja entre vivències personals damunt del sillí i un punt de trobada per els que pedalem per la Calderona i rodalies.
    Amb este vici, o virus, que tenim entenc perfectament lo que dius, ahir mateix pujava per la cara nord de l'Oronet a "las cinco de la tarde" (com diria el poeta). Per què ho faig, si hi han camins més curts per arribar a casa?
    No ho se, la veritat. Ara, beure aigua fresca a la font del tochar o el marianet ho recompensa...
    Salut i bon camí

    ResponElimina
  4. Alegria, no saps l'afalaga't que em sento per tindre't com a visitant i seguidora, glup!d'aquest blog. Espere estar a l'altura. Bascu, a tu et dec, en bona part, el meu viciclisme. Jordi, l'escacs a "las cinco de la tarde" pot ser indigest, sobretot a la cara nord, i en aquesta calor. Ves en compte no perdes la partida. Moltes gràcies a tots per el vostre interès. Em fa molta il·lusió, de veres.

    ResponElimina
  5. Creo que todos necesitamos nuestros momentos de soledad, pero la compañía de aquellos a quienes amamos y con quienes compartimos momentos agradables, felices e incluso innolvidables es necesaria para mí. Comprendo la necesidad de complicidad que le gustaría sentir al regresar a casa a alguien que a pesar del esfuerzo, disfruta de ese viaje. A partir de ahora me propongo ser más cómplice.

    ResponElimina