dijous, 29 de juliol de 2010

Oro.net



Tot i que es tracta d'un port muntanyenc prou modest -de 3ª en la Vuelta i un 2ª en la desapareguda Volta a la Comunitat (feta fum tot just al caure'ns damunt els barquets de paper de l'America's Cup, els cotxets de xocs de la F1, els cavallets del carrusel de les ciències o les pilotetes del ping-pong open de l'Àgora, què casualitat, no? L'eterna fira de...)- bé, l'Oronet, dèiem, amb els seus mal contats cinc quilòmetres d'ascensió, és un cim quasi mític per als viciclistes de la ciutat de València, la del tràngol, i la contornada o rodalia. Una pujada que ha rebut més suors, esbufecs i escacs i mats que el trasllat de la Mare de Déu dels Desemparats des la Basílica a la Catedral, el segon diumenge de maig. Té, a més a més, la gran virtut -l'Oronet, és clar- d'admetre variants ascensionals i també d'extensions que l'endureixen, o no, i eviten la monotonia. De les dues vessants pròpies, crec que la de la cara sud -de l'altra ja us vaig fer cinc cèntims al primer post- és la més freqüentada, ja que mira cap a la ciutat d'Al-Turab.exe i rep de forma natural als seus incondicionals, l'inconscient col·lectiu dels quals el tenen en capella de continua ofrena i devota reverència des de la seua natural posició procliu a la genuflexió. La versió de sèrie comença a Nàquera, travessa Serra i ens porta al restaurant homònim, és a dir, Oronet. Si hi afegim l'opció Canteres, deixarem a banda esquerra l'altre centre espiritual de l'entorn junt al que ens ocupa, que no és altre que el monestir de Portacoeli -font inesgotable, segons el germà Hermann Galibier, encara que mai m'ha pogut aclarir de què- i farem un bucle penitencial tornant a la ruta bàsica a l'altura de la gasolinera -no cal donar detalls, ja que és l'única- i a les portes de Serra, per a enfilar, en fi -bona al·literació i doble sentit- la pujada al cim. Per cert, aquells que varen fundar aquesta localitat, no en tenien d'altra opció que encasquetar-la allà on la pendent és clarament més punyetera? S'ho rumiaren prou?... Ho dubte. Bé, tornem-hi. Si la pena que tenim que pagar és mitjana-grossa sempre podem tirar, ja quasi a les portes del port -quina ventada de redundància i correnteta- cap el Garbí. Aquesta opció expansionaria, gama mitjana, augmenta les Aves Maries i els Pares Nostres en cinc quilòmetres prou suaus, amb ranxo -més dobles sentits, ho sento no ho faig aposta- Chaparral inclòs i un repunt final per a la major glòria del mirador garbiní. I a aquest mateix punt terminarem -mai, mai, mai millor dit- si els pecats són grossos o grossots i la penitència duu aire condicionat al marcar les següents opcions de gama alta. Esmentada per pocs, pujada per força menys, la Frontera és un nouvingut en aquest pelegrinatge de cilici desnivell. De fet, ha substituït, si fa no fa, la tradicional flagel·lació que suposava anar a pixar al cim del Garbí, si és que podies, tota l'aigua beguda en deler i no transpirada (sic) des de Segart. Tot i que alguns elegits del déus encara buscaren al esglaó superior, i abans de desaiguar, el penediment magnum: un encontre en la tercera fase a les celestials antenes del Garbí. Scala dei, requiem aeternam, kyrie eleison. Aquestes dues/tres opcions, mal m'he està dir-ho, les he fetes més d'un cop. Sí, sóc un gran pecador. Per això la banda nord de la serralada de la Calderona em té encisat, mentre la meridional és una mena de Cant de les Hores segons el cursus monasticus. Com podeu comprendre fàcilment, el net result consisteix en mantindre la consciència tranqui-la, atrapats com som a la teranyina oronetiana. Els agnòstics sempre tenen l'opció televisiva d'accedir per Bonanza o la casalesplaietina d'Estivella, però al loro no piqueu cap a la Frontera. Amén.

1 comentari:

  1. ¡¡¡JO TAMBE EL HE PUJAT !!! ¡¡¡JO TAMBE EL HE PUJAT!!!

    ResponElimina