diumenge, 1 d’agost de 2010

Aghostcrema (i molt)

1 d'aghostcrema de 2010. Com tots el diumenges de l'any, faig cacera, collita. Però avui la planificació d'aquest ritus semblava adquirir des de bon començament un caràcter ben peculiar. Per què? Quina raó pot esdevenir suficient? Quina, ser tan majestàtica?... Molt fàcil, amics, companys de viciclisme, massa fàcil: a la carretera, hui, ¡no hi havia ningú! ¡Ningú! Podeu adonar-se del que açò suposa? Aplegues a casa amb les mans buides. La dona et mira als ulls dient-te "eh, què posem a taula, fenomen?" I tu abaixes el cap, sabedor del fracàs que suposa no tindre res que emportar-te a la boca aquest primer diumenge d'aghostcrema. Pedalejava i anava comprenent que hui hauria de tirar mà dels congelats. Que si tal dia li vaig aguantar roda a no sé qui del que ja no se'n recorda ningú. Que si fas memòria d'aquella pluja gelada del desembre passat. Que si… lo dit, congelats. Fins i tot anava rumiant una venjança. Denunciar, davant tot el món blogaire la deserció d'aquells sense dret a dir-se, d'avui endavant, viciclistes. El que directament és a l'apartament de platja. Au, doncs posat a remull fins que agafes el punt pansa de Corinti per a mai de la vida, aigualit de m… El que se'n va a la casa rural de 23º ó 25º de màxima. Tant de bo algú t'encomani una pneumònia i et quedes ben estirat, sec i fresquet al Pirineu, borinot. O el turista que vol sentir-se viu. Ala, aneu, i quan alguna secta islàmica us agafe d'hostatges, segur que desitgeu ser morts, ximples, que sou uns ximplots . Tota aquesta rancúnia feia voltes a les meues meninges fins que la realitat acabà imposant-se amb la força en que alguns s'odien a sí mateixos. Vaig passar de Vicicle-Gallito a pixafreda en dos cops i deu segons. El primer, va ser pensar en la possibilitat del mazazo periquiano i tot just començar a sentir-ho. Cony, quina pájara. Com vaig perdre la meua habitual alegría-de-pedaleo! Què té a dir el meu dietista, JLG?... (Faré un post i us explicaré els seus principis dietètics irrefutables, segons ell, clar) El segon, es varen corporificar. Qui? Ells, sí, ells, i ningú sap ben bé per on eixien. Per tant, jo ja no era a soles. Ja hi havia algú. I em passaven com si les pendents només m'afectaren a mi. El primer va ser la pansa de Corinti. Ei, nano, no m'ho volia perdre. La petada, volia dir el cabronàs. I el seu cos nu amb un bronzejat de llibre malgrat el dos dies que portava al Perelló i el mini tanga més fastigós que pugeu imaginar van passar com una exhalació. Primera estació. Hola, xato… el mocadoret, saps, és que tinc la gola amb raspera, fa tanta fresqueta, adéu. Tu tampoc volies perdre-t'ho, no, borinot?... Eh, què dius?... Però era tan lluny que no pagava la pena intentar respondre a punt com jo ja era del síncope. Segona estació. I clar, jo ja m'esperava el pitjor. Com un possés, motxilla, xiruques, cantimplora al damunt i no sé quantes coses més, el rei de l'aventura em passà sense adonar-se'n. Ni hola ni nano ni res. Tercera estació. 1 d'aghostcrema per a oblidar i, tanmateix, encara faltava la punteta. Anava dient-me: deus acabar, peti qui peti, deus arribar al cim, va, que ja… jo... Mire cap a terra i una ombra a l'asfalt em diu que quelcom em segueix. Torne a mirar i identifique un manillar recte. El súmmum, fins els mountanbikeros me la fotran avui. No gose mirar-li directament. Però per la cua d'ull veig roda fina. Pitjor m'ho poses. Quins viciclistes porten roda fina i manillar recte?... Sí, ho haveu endevinat: els iaios, els maleïts iaios. No, si jo ja... Els jubilats que dia sí i l'altre també fan, amb el mateix fervor, disciplina i recolliment que els cartoixans menjaherbes, la processó cullerenca, és a dir, València-Cullera, anada i tornada. Tot pla. Sempre pla. I un d'aquest seguia el meu ritme en l'ascensió depredadora (sic) d'avui. Quina mandra fa portar algú enganxat, oi? Tant si t'aguanta com si et deixa tirat, sols voldries dir-li: fill de la gran… com t'has aprofitat, malpa...! Quarta estació. Bé, arribe dalt fet un nyap. I no n'hi ha ningú ¡Ningú! Del iaio jo ja pense que ha picat cap el Garbí, però quelcom em diu que no, que m'equivoque. Dels "amiguitos del alma" jo ja ni parlar-ne. Aquí no hi ha ningú ¡Ningú! I és que aghost crema, i molt.

1 comentari:

  1. Tens raó, son tots uns simplots. Te comprenc molt be . Això es un fàstic. Com lo agustot, com diria Tomás Molina, que se està en la carretera a eixes hores, suant y suant, pedalejan y pedalejan. Pareix mentidà . Borinots y fartons, que aneu en bici nomes per el bocata, les olivetes, les almeles y la cerveseta. Sou uns ciclistes de pacotilla.

    ResponElimina