Eolo, el déu inestable

Aquest fill de Hípotes, resident a Eolia -eixint per la V-30 a l'altura de Bètera, a mà esquerra- és el que podríem dir un tipus de poc fiar. Gràcies a ell, però, ja podem assegurar el que fa temps ensumàvem, que la coneguda com a comèdia musical Set núvies per a set germans, amaga una de les històries més tèrboles de la ja per sí mateixa tèrbola història del cinema. Tant, que ni les seues camanduleres cançonetes podran lliurar-la de ser inclosa, a partir d'ara, dins el subgènere porno més fastigós i agosarat que conegueu, donat el greu, múltiple i festiu incest que hi es produeix. De fet, tots sis fills mascles del Eolo varen casar-se amb les seues sis germanes femelles, una mena de "seises" duals, libidinosos i olímpics. Nyas, coca. I és que Hollywood ho aprofita tot. A més a més, aquest abusananos no va tindre cap remordiment en regalar-li al pobre Odiseo un sac carregat amb tots els vents. Tots, clar, menys aquell favorable al seu destí, n'hi ha que ser malànima, per dir-ho amb suavitat. Per tant, què podem esperar els innocents viciclistes d'un bandarra tan descomunal? Doncs, que sempre ens toqui els nassos. Literal. Si ixes al matí, direcció ponent, vent de cara. O bé del costat nord amb força deu, que dius ara vaig a la cuneta presidencial. Si tornes, és migdia o més, sentit llevant, vent de cara. El mateix. O del costat sud, que t'engargussa la botifarra amb faves fins al capvespre. Per què, què he fet jo déu meu? A més a més, d'un temps a aquesta part ens fa guerra psicològica. Amb les noves tecnologies, el malparit s'ha tret de la mànega el que ja denominem temerosament vent virtual. Ni la fulla més menuda del taronger habitual ni la més fina de les herbes oblidades pels déus es meneja. Doncs, té igual. Avançar és quasi impossible. La densitat atmosfèrica es una gominola. Cada pedalada s'enfonsa en un asfalt tou, elàstic. Endemés, tot estabornit pel soroll d'un vent inexistent, dubtes seriosament de la quota de realitat del que estàs vivint. I Eolo, amb la seua play station plus es descollona de tu amb la mateixa mala bava que ho ha fet durant mil·lennis quan els seus netets li preguntaven sobre la diferència que hi havia entre un germà i un cosí o entre un fill i un nebot. Així que, amics, el vent sols ens bufa a favor el dia que aquest torracollons s'equivoca; és a dir, quan la bufa -mai millor dit- que duu damunt, conseqüència dels continus banquets orgiàstics organitzats a costa del pressupost de lliure disposició -bé, i dels altres també- és tan monumental que li capgira nostra benvolguda rosa dels vents. Al capdavall, aquesta és la veritat. I això que ens diuen els científics: que si el vent bufa de la part freda a la calenta, que al llarg del dia canvia segons la fluctuació tèrmica, etcètera… Per favor, com anem a comparar la solvència de la ciència front a la mitologia? Home, el dubte ofén. Eolo, com heu pogut comprovar, decideix els seus actes amb aquella part del cos per on llisca amb més fluïdesa la corrent ventosa. M'estalvie els detalls... Sí, millor serà.