La núvia de Frankenstein

La insistència degué ser de tal magnitud que al capdavall mon pare va claudicar. Doncs bé, tindràs la bici de carreres. Anirem comprant les peces i la muntarem. Què dius?... Què anava a dir? No m'ho podia ni creure. I molt menys ensumar l'anguniós temps d'espera que s'apropava. Potser es tracte de la més llarga lletania profana que he conegut -i conec d'algunes, malauradament. Jo tenia, evidentment, un model, un referent que aniria esvaint-se en l'oblit dels temps. Era, com no, una bellesa italiana que aparegué per casa. Grup Campagnolo Record al complet -fins i tot les corretges dels calçapeus portaven gravada la paraula clau: Campagnolo Brev.- quadre Colnago, selló Brooks, tubulars Clément vestint unes rodes Mavic com dues anells màgics. Tota una col·lecció de dades, fotos, marques… I també la certesa de la nul·la correspondència que tot plegat acabaria tenint amb la realitat. Però com tantes voltes passa, aquesta realitat superaria, a la fi, qualsevol previsió a la baixa que jo n'haguera pogut fer. Si fa no fa, vàrem invertir al voltant de huit llargs anys en fer-nos amb tots els elements. És a dir, si començàrem vora els meus 9 anys, no va ser fins als 17 complits de nou que conclogué el calvari. Albirant un tracte de favor, que al poc resultaria frustrant, començaren aquesta peculiar recol·lecció a les prestatgeries de Bicicletas Aucejo, al carrer Colón, prop de la desapareguda Radio Colón. Segons la meua mare n'eren familiars, més o menys llunyans, de la meua avia materna. Sempre us tractaran millor, va dir. Mentida. Tot i que jo anava en un núvol, tot i que l'intens i penetrant perfum dels neumàtics em posseí des d'aquell instant proustià i per a sempre, tot i que mon pare s'avenia amb el dimoni, aquell tipus estàtic al rerefons del taulell de fusta en esmentar-li la connexió sanguínia va posar una cara gris que mai no oblidaré. La primera collita, malgrat les intenses i nombroses oracions al desconegut patró de les bicicletes, es limità a un pinyó de 5 corones Triplex, selló Victus special i manillar cadet Olimpic d'alumini -tota una falta de previsió com ja us podeu imaginar. Apa, fins l'any que ve. No podeu ni imaginar la de voltes que arribaria a treure el pinyó de la seua capseta de cartró, del paper encerat que l'envoltava, untós de l'aromàtic oli de vaselina que el protegia de la corrosió. El feia rodar amb el dits i sentia la música meravellosa del seu líquid mecanisme intern, de la seua ànima. I al selló li donava, de tant en tant, greix de cavall a la seua part interna. Mantenia hidratada i pretenia amansir aquella dura pell que mai no acceptaria la forma de les meues natges. Molt poc a poc arribaren, a intervals desesperants, les llantes Nisi d'alumini, les bieles de doble plat i els canvis o desviadors Triplex, i els frens Olimpic. Ja veia la ziga-zaga de la cadena en els politjons, amb la sedosa i ferma abraçada que hi faria als plats i corones al canviar. L'autoritari i calibrat apropament de les pastilles dels frens argentats mats alpaca sobre el fons negre cautxú de les cobertes. Però quedava el més important, d'allò principal, diríem; el bastidor essencial d'aquell somni infantil: el quadro de la bici. L'estructura que donava sentit a aquest munt de conjectures. Però... Si el material aconseguit fins al moment, tot i ser de carreres, era a l'abast de les nostres butxaques, de quadros de carreres no hi havien per a mi a València. Lleugers, d'acer cromoly i espessor decimal. No hi havia a València quadre que pogueren comprar. I, altrament, havien passat massa d'anys. La meua esquena no s'avenia ja amb les mides del manillar cadet. Què hi farem? I la resta començaria a trontollar ben prompte si no hi posaven remei. Mon pare parlà amb el diable. Així, quan menys m'ho esperava portà un quadre de carreres a casa. Mai vaig saber d'on el tragué, ni li ho vaig preguntar. Era un model anònim de les èpoques heroiques del ciclisme que varen pintar a pinzell amb la resta d'una pintura a l'oli, per estalviar, color cafè en llet carregat horrorós. Massa gran per a la meua alçada, sempre he pensat, a més, que la forqueta i les beines i tirants n'eren sòlids. Digueu-me mal pensat. I clar, les seues mides varen suposar un rosari de maldecaps indescriptible. Trobar-li l'eix de pedaler adient amb pas de rosca francès, raríssim, ni italià ni anglès. Ajustar els frens, tot i el desequilibri entre la mida de les rodes i beines… Tot quedava descompensat, sense possibilitat de combinar gens ni mica la seua geometria amb els altres components. Al capdavall, però, quedà enllestida. No feia falta ser massa observador per adonar-se de les múltiples cicatrius esteses al seu cos i a la meua ànima. El que us deia, davant els meus ulls tenia d'allò més semblant a la núvia de Frankenstein. Això sí, de carreres.