La primera bicicleta

La meua primera bicicleta va tindre, sorprenentment, forma de coixí. Em lliscava pel rebedor de casa impulsant-me amb les mans a terra, agenollat sobre, i amb la mestria del pistard amb le veló de pinyó fix sense frens. Us recordeu del impagable personatge que Buñuel creà per a la pel·lícula Los olvidados? Doncs el mateix, però sense rodes. Del que es tractava era de surar. I a ser possible, de la forma més dolça. Feia curses amb la meua germana. Rivalitzaven, emulant el duel del moment al Tour i, més encara, a la Paris-Roubaix, entre Jan Janssen i Rick Van Looy. Qui era qui, no ho recorde. Però sí, que no en fèiem ni surplace al Pirineus ni fair play quan a algú dels dos se'ns enredava la cadena que no en tenien. També és cert que en aquell temps, tant ella com jo, i, si m'apureu, la resta dels spaniards brothers, ens fotíem dels idiomes, ergo no podíem paladejar aquestes subtileses, i així ens anava, clar. Per tant es barallaven, amb tota la contundència possible, per corporificar al gran Eddy Merckx. Ah, l'Eddy, Eddy, Eddy… el caníbal. Ningú l'estimava, és clar, tal era l'admiració que despertava; bé, l'enveja. La conseqüència de tot plegat era que el pobre d'Ocaña -altre Luis- es convertiria en una mena de personatge -mai millor dit- en recerca d'actor. Fill de l'exili, com tants d'altres exiliats per sempre a tot arreu, ens feia gràcia, nens com érem, que parlés quasi millor el francès que el castellà. Quelcom normal, molt més tard ho entendríem, en aquests espanyols sense lloc al món. Altrament, tot i que empentàvem amb força i esbufegàvem sense cap delicadesa, no evitàvem el plaer complementari, però totalment imprescindible, de la locució radiofònica conjunta. Així que cadascú era a un temps ciclista, bicicleta -o una de les seues parts- comentarista -personalitzat, com ara es diu- i el seu propi animador. Per tant, el guirigall estava assegurat, sobretot als angoixants i traïdors atacs comesos en les pendents més esquerpes d'aquell passadís pla, paradoxalment, de la infantessa. I aneu en compte perquè aquesta facultat de pujar esglaons en una superfície plana pot arribar-nos al pitjor moment de les nostres vides. Ah!, le vélo, le vélo… fins l'arribada de la primera bicicleta de carreres passarien anys i panys. En aquest ínterim n'aparegué una amb rodes rodones i tot, massa compartida però, que m'aprofità per a saber guardar l'equilibri sense utilitzar ni els genolls ni les mans. És deia… ara no me'n recorde. Però de l'altra, la de carreres, sí. Era, no rigueu, la núvia del Frankenstein. Però açò, amics, és una altra història.