dimarts, 20 de juny de 2017

Parole


Podria dir, i no és mentida, que les dones duien balenes als ronyons, i que les calces i mitjons refeien la seua pell de fil al voltant d'un ou de fusta. O que no havia vestit ni faldilla que no cerqués el seu vol efímer amb cèntims de plom. Perquè les paneroles de coure encara no havien arribat a les nostres costes fugint de les balenes de l'altra banda de l'oceà, amagades furtivament a les calces oblidades d'un amor efímer i el sospitós pes d'una promesa. Podria dir que gronxava les cames damunt la butaca sense balancí, mentre llegia el TBO o l'Sport amb les fotos oblidades pel pare de Coppi i companyia, i que tenia una piscina a l'estiu en forma de pica compartida al corralet amb les calces, mitjons, xavos, balenes i germana inclosa si era menester. I la taula del menjador descansava damunt de quatre gots de vidre de cul gros amb aigua, mentre una caixa de tela metàl·lica enlairada empresonava el polp fumat i els budells farcits d'un cadàver. Podria dir que a la nit li pegaven foc a una espiral de sofre amb el sortilegi d'espantar els dimonis que destorbaven la son i la pell vellutada dels nens. I que pel matí, tot i no haver-lo aconseguit, insistien amb l'encanteri i una pala de mànec llarg i retícula els colps de la qual eren tan imprevisibles com el ruixat de l'Asperges me. Combregava la calor amb l'eucaristia d'un got d'aigua refredada pel fang sec, a la que afegia el suc solar de la llima, la sorra dolça i l'explosió quimèrica i màgica del bicarbonat. Al vespre, i sempre d'amagat, bevia amb delectació i traïdoria glops llargs i compulsius de vinagre i llet condensada. O anava pel carrer amb un poal de fina ansa de ferro carregat amb una barra de gel partida en dos que em desfeia les mans i l'esquena. Era capaç de veure a la nit més obscura de l'ànima dels jocs, qualsevol d'ells, les carícies a propòsit d'una finestra oberta només un parell de dits. Perquè l'ombra del magnolier va ser el notari d'un temps esmaperdut, on els olors i sabors encara no tenien records, i només un tros de sol travessant les seues fulles i esclatant quimèric i màgic sobre el mur del jardí de la infantesa desafiava la vida com quelcom aïllat entre dues dates. Podria dir tot açò i no dir-lo. Cosa mi succede stasera? Limitat per les paraules tenia una comprensió vulgar de la vida, i era feliç.

4 comentaris:

  1. una felicitat de petites i grans coses .....bellament descrita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Elfree, és el que tenen les Parole, que ens tradueixen la realitat, i ja se sap: traduttore, traditore. :)

      Elimina
  2. Mestre més que proustià de l'evocació (perquè potser Proust va assenyalar alguns camins però un mateix se'ls ha d'il·luminar amb la pròpia dinamo), Vicicle. Feliç per indocumentat? Recorda Fuster: qui enyora la infantesa és perquè no se'n recorda o se'n recorda malament. En qualsevol cas, això que tu fas tan bellament té un nom convingut: literatura. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Té raó Fuster, és clar. El propi Proust ho va reconèixer: tenia mala memòria, va dir. Jo tinc una memòria molt mediocre pels fets, però bona pels sentiments, les sensacions, d'ací la necessitat de recreació. Tindre una comprensió vulgar de la vida, sense els matisos que ens procuren les parole, facilita, i molt, gaudir de la vida. No és que fos totalment feliç a la infantesa, és clar, però les alegries eren d'una peça, i també les decepcions. Desprès, les parole, amb la seua infinitud, mitiguen l'emoció, ja no n'hi és o blanca o negra, i com què amb el temps ens fem més i més febles... Besarkada bat.

      Elimina