divendres, 21 d’abril del 2017

Obvi

Ja sabia jo que París era sota la meua finestra

Hi ha que veure el que costa consolidar a l'imaginari d'una societat allò que és més que evident, obvi, però que les tradicions ens han presentat engalanant-lo del dubtós concepte d'essències pàtries. Per exemple: les corregudes de bous, transmeses com a tauromàquia o l'art del toreig. La tortura com a un art. Imagineu-se la següent escena: "Què esplèndida picana, senyores i senyors. La imposició de la pinça positiva al testicle dret ha estat magistral, i la descàrrega ens ha donat la mesura de la bravura i casta de l'interpel·lat. Gran començament de feina, sens dubte. I és que El Niño de los Faroles és un mestre dels elèctrodes, traje de luces de grana y oro, com era d'esperar,  senyores i senyors. Veròniques de qualitat al terç dels ofegaments. Bones immersions amb vòmit. Tota una exhibició. Magnífic. I arriba el moment de la veritat. ¿Aconseguirà El Niño la confessió, la delació dels companys, la traïció, o ben bé caurà tot mut? Silenci sepulcral al soterrani. Grinyola el llum al desconnectar la picana. El Niño li fa la citació de rigor. Vist i no vist, senyors. Cau la punta del nas a terra. Tall precís. Esplèndid. Ni el propi interrogat s'assabenta. Esguard desconcertat. Orella dreta, orella esquerra. Ni un cirurgià ho faria millor. Segueix impàvid. Però no doblega la llengua l'interfecte. Potser que El Niño li la talle com a últim recurs? Sempre té l'opció d'una confessió escrita. Sí, en efecte, tiró d'estenalles i llengua fora. Brutal, senyores i senyors. I perdonen l'expressió per poc torera i violenta. Brutal. La sang li vessa abundant pels llavis. No sembla, però, que vaja a cantar. Cau el cap sobre els quarts davanters. És inconscient. Res a fer. Ja no trairà els companys. Aplaudiments i xiulets alhora. No ha pogut arrodonir la feina. Una pena. I el mateix mestre li clava la puntilla: tot un reconeixement pel caigut." Sí, ja sé: tampoc no és que ens mengem el rabo a les fines herbes del veí del quart esquerra o la pitrera a le soutien-gorge de la veïna del segon dreta, però… Un altre exemple: la política entesa com a professió -molt lucrativa, per cert- i no com a servei públic, el que s'anomena l'art del caciquisme. Cerqueu les diferències, si no: "Tony té un problema. Sembla que algú se n'ha anat de la llengua. Darrerament dorm mal, i comença a estar fart, molt fart. Fa un parell de trucades. Necessite un nou fiscal que pare la investigació, sí, que li pose pals a les rodes, ja m'entens. Que això només ho pot fer el president? ¿I? Doncs que ho faça. No vull excuses, vaig gastar una fortuna en reconvertir la vella guàrdia en partit, ¿i ara voleu demanar-ne delicte d'organització criminal? Faltaria més. Qui va muntar l'empresa que fa l'escrutini de les eleccions? Me'n deveu moltes. Ah!, que també està sota sospita. I qui tira del fil? Caram, però que no estava en nòmina? Doncs foteu-li canya. Per què voleu el periòdic?" No sé, benvolguts lectors, ja perdonareu aquest humil periodista, però sempre passa el mateix: és començar a furgar i sempre acaba per eixir a la llum la nostra vertadera naturalesa. I la d'un ciclista com jo no podia ser un altra que les llambordes. I em fa il·lusió, què voleu,  tindre París al tocar. Rue de l'Absinthe inclosa. I tots aquells que no estigueu preparats per rodar llambordes, per favor, baixeu de les bicis i deixeu en pau el personal i les voreres. Més obvi impossible. Granota news, maig del 68.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada