divendres, 6 de setembre de 2019

Conillet


Vaig pel carrer. Caminant. Un, dos, un, dos. Dreta, esquerra, dreta, esquerra. La Ronde. Se m'acosta una noia damunt un segway gegantí. Sembla un púlpit rodant perquè al davant li han posat un cartell anunciador. Diríem que del seu darrere traurà el nas l'Orson Welles amb les barbes de la balena blanca. Però no, que el cartell no és la proa de cap vaixell, no? La xica em saluda un metre per sobre del meu nas oferint-me un llibret: Hola, caballero. Próxima apertura de Aldi. Gracias… Ah! Gracias, -li dic, encara espantat per la seua alçada. I fot el camp. Inmarcesible al desaliento he agafat la propaganda, tot i no deixar de caminar. Un, dos, un, dos. Gire el cap com a comiat, i el púlpit amb rodes s'esvaeix a l'horitzó xafogós del matí. Li hauria d'haver dit que jo no sóc d'aquest barri. Que vinc de més enllà de la frontera. El pas suspès de la cigonya. Pense el que hauria d'haver dit, i, mentre endrece el cap, la dona parlant al davant meu amb mòbil oprimit entre el pit dret i el sostenidor, m'envesteix. Li faig una verónica. Dreta, esquerra, dreta, esquerra. Parla a soles. Bé, com tots. Les mans al carret de la compra. I parla en veu alta el que deuria quedar a la intimitat dels llavis i el dormitori. Davant el Mercadona el pidolaire Jack em saluda amb la cortesia d'un google translator: Hola, Señor. Buenos días tengas. Li dic Jack perquè té l'alçada i el somriure black and white d'en Jack Johnson. El que donaria per ser en Jack davant un fatxa baladrer i bocamoll. Seria una mena de Quéjese en silencio -Dr. Barreiro, dixit- i disculpi's amb la humanitat. La barbàrie és obscena perquè té l'obscenitat de l'exhibicionista. No li done almoina, però li torne la salutació. Continue el pas suspès. Un… un… Gire a mà esquerra. Carrer Poeta Campoamor: Las hijas de las madres que amé tanto/me besan ya como se besa a un santo. Rei del ripio, inspirador de Bradomín, poeta Campoamor, ajuda'm. Els precs arriben pel meu darrere. A poc a poc prenc consciència. No entenc la llengua. El càntic dels càntics va en alçada. Mire per sobre la meua espatlla: cap cosa, només miserere, miserere. L'home que camina al meu davant gira el cap i diu Amen, desprès riu: hihihi, com el Dr. Barreiro. Podríem dir que aquest tio és un holacaballero, així, tot junt, com un email: holacaballero@gmail.com. No puc sinó apuntar un somriure, però tinc la sensació que els somnis… bé, les petites il·lusions -parlar de somnis potser és massa ambiciós- sempre cauen del costat de la mantega. L'acordionista, un gità fosc i corpulent, enllaça Bésame mucho amb l'epíleg del tango Volver, que s'esvaeix a la memòria, però que ens deixa el seu ritme com una pedalada inquietant i colpidora. Binaria, no com el pas suspès. Bésame, bésame mucho. Que l'amor oblida la vida. I qui el reprimeix només vol garantir la longevitat del que ha estat creat a l'abast d'una cançó, la impostura encesa d'una flama extingida. Dreta… dreta… dreta, esquera, dreta. Vaig pel carrer. Caminant. Un, dos, un, dos. Perquè el tercer pas, el pas suspès, esgotaria instantàneament el conillet.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada