dissabte, 13 d’abril de 2013

Raig de sol al balcó



"Acabo de correr la cortina: en el balcón el sol ha extendido sus muelles cojines. No saldré, esos rayos no me prometen ninguna dicha (…) Para nosotros no hay rayos ni perfumes más deliciosos que los que registró alguna vez nuestra memoria (…) No hay más que ellos -y no unos rayos tontos y unos perfumes nuevos que nada saben todavía de la vida- que pueden traernos algo del aire de antaño que ya no respiraremos, que pueden darnos la sensación de los únicos paraísos verdaderos, los paraísos perdidos" 
(Marcel Proust, "Rayo del sol en el balcón", Le Figaro, juny de 1912)

Potser ens duu la vida sencera comprendre que no som sinó un crit desesperat. El record de la pluja sobre l'aigua. Un bes. La mort en minúscules. Que el tàlem dissol l'amor com l'aigua insípida el sucre del desig. Que els amants mai no deurien dormir plegats. Que no hem d'observar els somnis aliens, els enamorats somnis dels altres. Potser ens duu la vida saber com de difícil resulta no canviar la desesperança pel silenci. La pluja per l'oblit. La mort. Totes les majúscules de l'alfabet per un sol bes d'amor indissoluble, de desig sense sucre. Perquè la bellesa és només memòria. Però la memòria és alguna cosa més que la bellesa. O ben bé la bellesa és una ferida molt més profunda del que calia pensar o despensar. Deu ser que l'esguard d'aquest raig de sol al balcó no n'és sinó memòria. Que tots els llums que van encenent-se al meu pas pels camins que pedalege no són sinó records. Un recerca d'un temps perdut, d'un paradís vertader. D'un Paradís, però, ben estrany. D'un Paradís on els seus déus majors havien estat rebutjats i alhora imposats. Perquè en aquell meu Paradís hi havien crims de lesa humanitat. Llengües confoses. Memòries que ignoraven de quines paraules seria fet el seu futur. Perquè la memòria té vocació de futur. La memòria és futur. Només viu al futur. Sens dubte el que avui fem serà el nostre record de demà. Heus ací per què la infantesa té tant de futur, perquè no en té de memòria. El nostre oblit ple a vessar dels raigs de sol al balcó, al jardí, als camins. D'una llengua de llum sobre el mur de Delft. D'El sol del membrillo. D'això, que ho dic avui, a un dia de demà. Perquè demà siga matèria de memòria. Perquè no som sinó memòria. Matèria de memòria. Però  és que n'hi han de paradisos que encara no hem perdut. De paradisos, que ni la ferida més profunda de l'oblit ens ha permès perdre fent-los vertaders. Perquè jo era un estrany al meu propi Paradís. I, si més no, encara ho sóc. Que algú em va furtar el paradís, aquell que hauria d'haver recobrat al meu futur. I només sóc una mena de jueu errant que mai no va burlar-se de ningú, un crit desesperançat, minúscul.

4 comentaris:

  1. Molt i molt bó ...no sé que dir està dit tot coincideixo i m'encanta.Enhorabona i beset.

    ResponElimina
  2. Mai no està tot dit, Concha. O no prou dit. Un bes.

    ResponElimina
  3. Cert perquè poètic, poètic perquè cert, brollat de deu profunda. Duré aquest escrit en la memòria de demà pels camins poètics del Delta de l'Ebre, grafia de la confluència, arribada i partida en el mateix lloc. Salut, Vicicle, pels estimats pobles de l'Horta i el Camp de Túria, en les rodes del món.

    ResponElimina
  4. Doncs això, Manel, un brindis per les rodes del món, i pel perquè poètic. Osasuna!

    ResponElimina