dimarts, 16 d’abril de 2013

Ambigüitat


M'agraden les hores equívoques. L'ambigüitat. Ara mateix, pose per cas, són les vuit i mitja de la vesprada, dos quarts de nou. ¿Ho he dit bé? Les façanes blanques xuclen la llet del capvespre, però a mi m'agrada pensar que sóc a les set, no tocades, del matí, del dematí d'un dia incert perquè sembla -no esteu en mi?- l'horabaixa, si fa no fa, les vuit i mitja de la vesprada, dos quarts de nou d'un altre dia que se'ns escapa per la porta del darrere. ¿Sabeu que arribar a Venècia per camins de terra és entrar per la seua porta del darrere? Ho va dir el Mann, Thomas Mann. Vet aquí l'ambigüitat de Venècia. D'Il prete rosso, el Vivaldi, mossèn i amant alhora. Però, és clar, el pobre Gustav von Aschenbach -Mahler a la pel·li, no Vivaldi- va arribar més mort a Venècia que Carracuca. Que mai no sabré qui caram era. Massa góndola per a tan breu novel·la, no creieu? I aquesta ambigüitat m'agrada (i van tres agradades) aplicar-la a la realitat que m'envolta. M'agrada (i van quatre) fugir d'ella, de la realitat. Perquè la realitat s'obstina en no deixar fer a l'ambigüitat. Per què la realitat és tan d'una peça? Per què té tan poca de relativitat? Crec que una de les coses més extraordinàries de l'ésser humà és l'ambigüitat, quan davant d'una pregunta d'aquelles de vida o mort el subjecte diu: depèn. Sí, aquest és el meu heroi. L'ésser que diu depèn. Els llums grocs dels fanals acaben de convertir la llet de les façanes en el daurat vell dels missals, les bíblies dels motels de pel·li, els Liber Usualis que tenien les pàgines amb fil roig. ¿Recordeu aquelles pàgines de fil d'or? Doncs aquestes, usualis, eren en roig, voleu més ambigüitat? Podria dir que tant i com avancem cap a la nit sóc més a prop d'una albada feta pel cranc dels records. Tot és tan relatiu. El meu professor de filosofia a l'insti, al que sempre li estaré ben agraït (cinc) perquè em va presentar al Calvino, l'Italo Calvino, i no al miserable aquell que odiava la música, ens va explicar la teoria de la relativitat amb l'exemple de l'ascensor. Un observador que… bé, i tota aquella lletania. Recorde que el més obtús -repetia per segona volta- del curs li va fer una pregunta tan ximple que el pobre calvinista es va quedar a dues espelmes intel·lectuals. Crec que la resta de la classe va pensar el mateix que jo: doncs que puje per l'escala. Però sembla que aquesta ambigüitat no la va considerar el pobre profe -literal al·literació de la realitat-, tot i que era catedràtic. I tota aquesta lletania ve a cuento del que em vaig assabentar diumenge al matí mentre pedalejava tot sol -aquestes coses són molt íntimes- pels camins de l'horta. Diumenge avantpassat ja em va donar el rampell, però no vaig voler fer-li cas. Sóc massa cartesià, ho reconec. Tanmateix, diumenge passat, sense avant... Mireu, anava sense rumb (primera condició) De fet, semblava que el manillar decidia per mi. Vaig visitar totes les meues enamorades impossibles (segona condició) Sí, sí, sóc com el mariner de Tatuaje, si ell en cada port té un amor, jo en cadascú dels pobles que hi trepitge tinc la meua Isolda -ja que estem a l'any Wagner. Què passa? Elles ho ignoren, però jo els hi donaria un amor d'ultratomba -per compensar, que també és l'any Verdi; Otel·lo, dixit. Pèl-roges anèmiques. Brunes de boca nacrada. Rosses… ah!, roses com l'espinalb proustià. Doncs anava jo xino-xano i de sobte no hagués pogut dir si les meues pedalades movien la bicicleta o feien rodar el món sota els neumàtics de la meua bici, i el paisatge passava davant els meu ulls com els forillos d'una pel·li d'en Hitchcock, mestre, of course, de l'ambigüitat (tercera i última condició).

2 comentaris:

  1. A mi també m'agrada l'ambigüitat ... perquè hi ha possibilitats ... pot ser o no ser, serà o no serà ... el misteri, ... l'ambigüitat,molt interessant el post,m'ha fet pensar ... en ambigüitats,BESET

    ResponElimina
  2. Visca l'ambigüitat, doncs! Un bes.

    ResponElimina