dimarts, 23 d’abril de 2013

Ja que estem


Doncs sí, ja que estem, m'agradaria preguntar-li, m'sieur Vicicle, què tenen a veure una bici i una rosa. I no comence amb les seues metàfores i circumloquis que ja ens coneixem. Vull dades concretes, similituds objectives, valors, podríem dir, de caire bursàtil, m'entén? I si són a l'alça, millor que millor. Per tant, evite la poesia, que ja em té més que avorrit, sap què li vull dir? Que els pètals de la rosa no giravolten els seus estams com les bicis ho fan pels camins circulars del laberint d'una vida. No, no m'ho empasse. D'acord? Bé, tinguem la festa en pau. Que el seu nombre de pètals, múltiple de cinc, no n'és el símil d'aquella rosa d'acer que a la seua primera bici de curses només tenia cinc corones al seu pinyó. No, no. No em vinga amb les llàgrimetes, amb o sense vellut. Això és joc brut, i vostè ho sap, m'sieur. I no em tire ara pel dret, i m'isca amb la refotuda rosa dels vents i els camins de l'horta, i que el seu manillar, el de la bici, tal i com la vela i el vent del poeta compleix els seus desigs fent camins dubtosos per l'horta. Deixe'm en pau els versos i els poetes, faça el favor. Vull una vida com a vida. Una rosa com a rosa. Una bici com a bici. Una realitat real. L'aigua de roses és una colònia, un líquid aromàtic, i punt. Res de saba que batega al compàs de pedalades tan incertes com l'amor. I les espines, ni tocar-les. O ara em dirà que quan punxa la roda del darrere -sempre la del darrere, per cert- és un avís de sang vessada, i que una gota de sang a la pell diu més de Caront que totes les religions juntes. Fins ací podríem arribar. Quin disbarat! Faltaria més! Així, vull certeses. ¿Sap per on vaig? En què s'assemblen una rosa i una bici? Si la rosa té el seu roser, ¿on és el bicer o la bicera de la bici? ¿M'ho pot explicar? I no faça tripijoc de paraules, que ja sé què hi ha darrere la vícera. Ah!, i per si de cas li ve al cap el tacte vellutat de la rosa, compte amb la pell de la rosa i el bes dels vents capritxosos dels records. I de l'olor de la rosa, millor callar. No tindrà la barra de parlar-me del cautxú proustià que duu la rosa de paper, oi? Bé, ja veig que avui no en té de paraules, m'sieur. Sí, reconec que és ben trist adonar-se de la real realitat dels fets. Que milions d'éssers tenim com a principi de fons insubornable la realitat. Però el destí d'una bici no n'és la metàfora, benvolgut? Bé, no faça aquesta cara, home. El destí de la rosa no n'és la metàfora. Quina raó tindria, llavors, la rosa, amic meu? La metàfora no és pas la raó de la vida, oi? ¿No? Què em diu, Herr Vic...


2 comentaris: