divendres, 26 abril de 2013

I a l'abril...

La polsim del temps es desprén de les ales de la papallona del record 
i ho inunda tot de màgia, la màgia de l'evocació. 
(Manel Rodríguez-Castelló)

Mon pare va tindre el bon gust d'ignorar sempre la seua veritable data de naixement. Crec haver-lo dit. L'any potser era el 1925, vés a saber. Però del mes i el dia sembla que ni la seua mare, la meua avia, tenia clara idea. Tot un personatge el pare. I no perquè fos el meu. De veres que no és amor de fill. Era cosa acceptada entre els seus amics, coneguts i saludats. Com els autèntics artistes. Com els millors assassins de paper. Que mai no acabes de saber d'on és que han sortit. Però hi són. I com va dir el Tom Ripley d'en Bach, ens civilitzen: Lo importante de Bach es que te civiliza instantáneamente. Basta una frase para... Però va morir un 25 d'abril. El pare. Sens dubte ens va posar el llistó ben alt amb les dates. Ahir va fer setze anys. I ahir plovia a València. I avui, també. També plou, vull dir, però menys. M'agradava tant posar-me aquelles botes de cautxú setinat quan plovia a l'abril. Sobretot perquè no feia falta enredar amb els cordons. Pim-pam, i anaves ben calçat. Mai no ens feien fotos els dies d'oratge incert, de mal oratge. No n'era de bon gust. A més a més, de segur, la foto eixiria mal. O potser les fotos pareixerien massa reals, vet aquí. I els dies que no eren diumenge o festa, tampoc ens hi feien. Per si de cas el dia dijous gosava plantar-li cara al dia diumenge o al sant. I ho dic perquè hagués donat alguna cosa d'aquelles que ens fan odiar el temps, de tant com sentim la seua pèrdua, per poder veure'm avui amb les katiusques de mitja canya d'ahir, els pantalons curts un pam per damunt els genolls i els mitjons més curts que la canya de goma, i engolits sota els talons només de caminar fins a la cantonada. Plovia a l'abril de la infantesa, i eren aigües mil. Com enguany. De camí cap a casa la pluja feia un respir i el sol esquerp de la vesprada violava el fum de la humitat. I nosaltres violàvem qualsevol dels tolls, quiets a terra com trossets de cel, que ens desafiés la trajectòria. Més d'un va veure naufragar les seues botes dins uns núvols d'aigua freda. Però amb els peus mullats i tot, no perdíem ocasió de tallar el fang en territoris particulars o en rotgles comunitaris, rodons com a somnis de bicicleta, allà on despús-ahir la terra no era sinó pols de vent aponentat; o clavar-li punxó i navalla a qualsevol fusta humida que semblava desprendre's, tot i ser un retall de fuster, del seu darrer sospir de saba aigualida. Però si el toll era massa gran, millor les pedres. Jo, fins a quatre la faré botar. Que et creus tu això. Ah, no? Tin, veges. La cara de cristo s'ha visto. I cap dels nostres pares era mai als nostres jocs. Cap. Ells feien vida de carrer. Nosaltres fèiem vida al carrer. Ens preocupava ben poc què li passava a aquella cosa també rodona, però confusa, que anomenaven veïns, i dels quals no discriminàvem sinó els amics. Senzillament només ens preocupava el millor tros de camp -amb herbeta pel porter, si us plau- de fang, de fusta; la branqueta d'arc fàcil, la Y grega d'un tirador, aquell bon grapat de pedres xafadetes que lliscaven i botaven com a puces de circ, o els camins que només nosaltres vèiem com a serps benefactores que ens ajudaven a travessar la xarxa de sèquies criminals on de tant en tant brollava el cadàver d'un nen o una nimfa que havia conegut el paper fosc dels assassins reals. Potser aquells dijousos -com m'agrada aquest plural de cautxú setinat, trossets de cel i pedalades vençudes- d'abril-aigües-mil eren els nostres veritables diumenges. I mon pare, tan jove com les nostres derrotes d'abril, va fer-se aquesta foto un 25, de segur, amb roba de dijous, mocador blanc d'artista i el lleu somriure dels diumenges. Però aquell 25 del que ahir varen fer setze anys, va fer una ponentà de flama incendiària. Va caure en divendres, com avui. I l'abril mai no va tornar a ser el mateix per a nosaltres.

8 comentaris:

  1. Bonic text per a recordar a un pare.

    ResponElimina
  2. Jp, moltes gràcies.

    José Luis, una abarçada, que sé que t'agraden molt.

    ResponElimina
  3. l'abril mai no va tornar a ser el mateix per a nosaltres...mai més...m'has fet plorar...beset fort

    ResponElimina
  4. Sí, ja no va ser el mateix, i el maig tampoc. Què hi farem? Un bes molt fort.

    ResponElimina
  5. Quin jove més guapo, quina planta, quina mirada! El polsim del temps es desprén de les ales de la papallona del record i ho inunda tot de màgia, la màgia de l'evocació, una altra oportunitat per al que fou vida i encara ho és. Salut abrilenca.

    ResponElimina
  6. un escrit molt ben tramat com a homenatge i record....un pare que estaria orgullós ben segur del seu fill

    ResponElimina
  7. Manel, m'encanta el que dius de la papallona, amb el teu permís ho afegiré. I pel que dius del pare, encara era més simpàtic. Salut.

    Elfree, moltes gràcies. Bé, ell era fàcil de contentar. :) Una abraçada.

    ResponElimina