Ecce homo

Desprès d'una lectura al blog de la Clidice, gràcies per la idea que m'has suggerit.

Feia prou de temps que no el veia. D'això, que no vaig dubtar en acostar-m'hi al seu cau en aplegar-me la familiar estampeta emmarcada en negre que feia servir com a targeta de visita. Vicicle, tenim que parlar. F. No em va preocupar el seu laconisme, era habitual des que va enllestir El naixement de la tragèdia, obra inspirada en els esgarrifosos fets que ací recullo al post Pareu, que he punxat. He de reconèixer, però, que tot plegat em feia una mica de mandra tornar-hi. M'estime al Friedrich, però quan comença amb la dèria de que si en Richard ja no em parla -el Wagner, ja sabeu- que total pel que li he dit, que si s'ho ha pres per on no toca i tot això; què voleu que us diga, no em queda un altre remei que buidar-li l'ampolla de Porto que la seua germana amb ulls pietosos i agraïts em posa sempre al davant. Lluny queda ja aquella època en que la nostra amistat era més íntima. Quan, per exemple, al fil dels detalls que jo li aportava sobre el dopatge dominical (L'alegria de la penya; JLG, mi dietista personal) al món del viciclisme, aquest xicot va redactar un parell d'obres essencials per a les penyes ciclistes com són La caiguda dels déus -que també recull aspectes fenomenològics d'Eolo, el déu inestable- o La genealogia de la moral; i el no menys prescindible Més enllà del bé i del mal com a pauta de comportament (Amore traditore) al microcosmos del grupet viciclista, solvent antídot contra el deler de la traïdora ganivetada ciclista que tothom pràctica. No parle de plagi, no, valga'm déu, però qui pot dubtar de l'evident aprofitament que va fer en Així parlà Zaratrusta de Què coll… faig jo ací o de La cançó de l'amo, i a L'Antricrist del Terry Co Jones o de la figura dels Encoberts. I clar, amb aquests antecedents em temia el pitjor, el Freidrich s'havia enfarfollat en veges a saber quina nova obsessió i em demanava l'auxili. En arribar, la seua efusiva abraçada em confirmà les meus sospites. Benvolgut Vicicle, què, com vas?... Com sempre, en bici… Bé, jo volia dir més bé, que com te trobes… Ara, dempeus; fa un moment, assegut al selló… (?)Passa, passa, no et quedes parat a porta, home… Amb permís. De què teníem que parlar?... Vols prendre alguna cosa?... Depèn… De què?… De si fas esment d'en Richard o no… Bé, no sabria dir-te… Trau el Porto, per si de cas… Ara ve la meua germana… Tu diràs… Però seu, home… No puc… Com?... Que no puc!... Ja t'he sentit, ja. I, ara?... Coses meues… Caram, però què pot impedir-te que ens acomodem a taula?... Fes memòria, o és que ja n'has oblidat en Hegel i el seu tricicle?... Com oblidar-ho? Tu dient-li: però tòtil deixa't anar, cony, no penses més en la fotuda idea absoluta o mai aniràs en bici. I ell, res de res. Del tricicle no va passar, com el Wittgenstein… Doncs, no crec que faça falta aclarir-t'hi res més, no?... No, és cert. Pobre Hegel, quan va acabar no pogué asseure's en una setmana sencera. Però tu tens el cul pelat, noi… Però ahir em vaig passar. L'etapa va ser de deu hores… Però no dius que has vingut amb bici?... És clar, això no hi compta. Encara que l'entrecuix sagnés com el delta de l'Ebre, la bici mai s'abandona, que no ho saps?... Ja ho tinc, ben trobat, sí, gràcies, gràcies Vicicle. Ets la meua font inesgotable de saviesa… No cal que us faça ni cinc cèntims de què n'estic parlant. Ecce homo em deu molt. Duus l'ampolla… Saps que me'l trobí als urinaris d'Alexander Platz… A qui?... Al Richard. Quina casualitat, eh, noi?... Quantes hores feia que l'esperaves… Eh, què vols dir?... Passa'm l'ampolla i la cadira, ja me'n té igual. Soparem, o tornaré borratxo, com sempre, i amb nihil a la panxa?...

A la imatge, el Friedrich, la seua germana i un servidor acabada ja l'ampolla de Porto.