Un triangle qualsevol

Cadena i Pinyó varen conèixer-se de xicotets al que podríem dir era el jardí dels petits engranatges. En aquell temps, Pinyó, amb prou feines, tenia l'alçada d'una corona. I Cadena era una nena robusta i ferma. Tothom deia el mateix: són nascuts l'un per a l'altre. A més a més, els seus pares, els senyors Dent i els Baula, s'avenien com el filet i el cargol. Bé, què els calia esperar?... Ho haveu enganxat a la primera: encadenar-se de per vida. Pocs anys desprès, ingressaren al taller-escola del mestre Canviant, on poc a poc, i amb prou inconsciència, varen aprendre els secrets de la fluïdesa i l'acoblament mecànic. Pinyó va treure dents i corones: dos, tres, quatre i fins a cinc. Mentre, Cadena, s'allargava i afinava guanyant baules i esveltesa, adaptant-se primorosament a les mides més primes i exigents del seu xicot. Emparellats cordialment pel desviador, s'ajustaren a la part alta, és a dir, a la corona gran, i a la baixa, o corona petita, gràcies als dos cargolets que aquest nou compromís portava al seu cos. Totes les desavinences que a partir d'ara patien eren resoltes per aquest parell de petits aliats. Tot anava com l'oli de vaselina. Però, ja en sabeu, no n'hi ha engranatge etern ni dos sense tres. I només foren seleccionats a la secció de "vicis" de cursa, aparegué Plat amb el seu desplegament dental i amb la seua mania de dirigir els destins aliens: bé per la força, fent-se el gran o bé per la constància, reduint les seues aspiracions. La batalla estava servida. Plat, sabedor del seu lloc privilegiat com a cama dreta de l'amo, feia tot el possible per a atreure l'interès de Cadena. La noia, tot i que la situació l'afalagava, sentia prou neguit per la infantil reacció de Pinyó, que posseïdor ja de deu corones i del misteri de les desmultiplicacions no n'estava per la llavor. Tantes voltes Plat canviava de gran a petit i viceversa, tantes d'altres Pinyó li portava la contraria. Així, la pobre Cadena anava amunt avall com ànima en pena, adaptant-se a les situacions més dolentes i rebent al seu cos les conseqüències adverses en forma de petites ferides que amb el temps esquitxaren de precoces cicatrius la seua pell argentina i donaren una folgança avançada a les seues articulacions. Els seus pares, els Baula, li advertiren que la història no acabaria bé. De fet, les sincronitzacions amb Pinyó eren cada vegada més inestables, fins al punt que la rodeta al final del cable junt al desviador no hi parava d'endreçar-les, d'intentar estabilitzar-les de nou. Si a Cadena li costava pujar, doncs un quart o mitja volta en sentit contrari a les agulles del rellotge. Si el que no rullava era la baixada, un quart o dos com si fora un rellotge. Però no era suficient, ni molt menys, per la qual cosa Cadena comprengué que no era vida aquesta dèria, aquesta tensió continua fen-li mal al seu interior. Sempre creuada violentament entre Plat i Pinyó era com la gerra que de tant passar de mà en mà acaba trencant-se. I això és el que va passar. En un dels habituals atacs "traditores" del pixafreda de l'amo, Cadena es va desembaular per el pitjor lloc possible: la baula cordial. Res a fer. Res a dir. L'informe forense ja ho va fer amb la freda i precisa claredat de qui no té res a perdre. Les baules cardíaques no ho havien pogut suportar. Tenien l'aspecte habitual en una ferralla vella, no en una jove de cos esvelt com ella era, tot i la seua pell baquetejada per la vida. El millor va ser que aquest amo inepte e incapaç de posar-hi pau a l'enrenou descrit, va anar de cap per terra perdent les incisives que feia poc se'n havia enfundat i el nas li quedà com una figa sagnant. El pitjor, que quatre dies desprès aquests dos tòtils anaven de nou a la gresca encisats, ara, per les baules afilades i ametllades d'una japonesa. Res a dir. Res a fer.

Imatges de la xarxa