Tornem-hi?

Imatge de la xarxa

Ells llibres ens diuen que el món, els homes, les dones, són fets d'una manera. La vida ens diu que el món, els homes, les dones, són fets d'una manera distinta. Els llibres ens diuen que existeix l'amor, la glòria, la bondat, la grandesa. La vida ens diu que no hi ha res.
(Josep Pla)

Només posar-me al damunt del selló ho vaig notar. Ahir diumenge quelcom no acabava de rullar i no era jo la causa. Això ho vaig comprendre de seguida. Ahir no era un dia normal. Bé, quan pedaleges mai és un dia normal, clar, però el que vaig pressentir era una altra cosa diferent, molt diferent. Tot i que res podia fer-me sospitar el que viuria poc temps desprès. De fet, pot parèixer increïble el que va succeir i no sé si dir-ho, ja que potser em prendreu per boig. Heu tingut mai la sensació de ser a un moment diferent del dia del que correspon al del rellotge? A mi em passa sovint quan un cel ennuvolat pot canviar tota la llum adient a l'hora del matí on hi ets per la que pertoca a l'horabaixa o al moment de la migdiada. Quin plaer, no? A mi m'encanta aquest sentiment d'irrealitat temporal, d'esllavissada de sorra i hores. És molt més paradoxal que tantes de les forçades i tòpiques escenes d'un surrealisme més que previsible. No és que ahir hi haguera passat açò, no, només ho pose com una comparança de "no sé el que està sent". El paisatge era l'habitual. I qualsevol dels fons d'escenari era obvi, i era on devia ser. Creieu-me, la rotonda hi era on pertoca i la punyetera rampa feia mal. No és el cas. Però en arribar a Olocau, ja complit el bucle per Marines Nou, m'he detingut un moment. Menges el plàtan o la barreta -ahir anava sol i no hi va haver esmorzar de penya- beus uns quants glops d'aigua en tranquil·litat, sense esbufegar, i si t'abelleix fas un pipí. Bé. D'això que m'he parat a pensar en les princeses que mai no ho seran, però que varen entendre la vida com la del conte, "La Cendrosa". Mai se m'havia acudit pensar que viure la infantessa dins d'aquest paper banyat i remullat per la misèria i l'esperança més inversemblant no passa debades. N'hi ha qui acaba amb aquesta misèria tatuada a la sang, i això no té camí de tornada. Vet ací que no era un dia normal. I tanmateix tampoc era per a espantar-se. Pedalejar té, entre moltes altres virtuts, aquesta última, és a dir, alliberar el pensament. Fins ací, res de nou. Suat de dalt a baix, feia temps en aquestes cabòries tot just a la bifurcació que s'aboca a la carretera que surt d'Olocau, és a dir, en terra de ningú. De sobte se m'ha acostat un cotxe. La noia, bé, la dona, baixa i es dirigeix sense vacil·lar cap a mi, com si estigués segura d'haver-hi trobat el que buscava. Els seus ulls, tot i que em miraven, no eren allí. Per favor, vostè podria indicar-me una ferreteria de guàrdia?... Com, què diu?... Sí, és que he perdut les claus, totes les claus, les de casa i les del cotxe també… Bé, però, vostè ha vingut en… i si no en té les claus... Ja no em sentia, ha girat cua cap el seu auto i m'ha deixat amb la paraula penjada, clar. Ha fet maniobra i se n'ha eixit per on ha vingut. I m'he adonat, glaçat fins a la medul·la, de que aquell trasto no en tenia de rodes. Sí, com ho esteu sentint. Si em punxen no em trauen sang. Passada una breu estona -o no tan breu, ves a saber- de desconcert, he agafat la meua vicicleta per a tornar-me'n. I de sobte, ho he comprès tot. Ha sigut una mena de revelació, d'enlluernament revertit. Sabeu, jo tampoc les hi portava.