El 29-S i els temps de cotó

La meua vaga blogaire consisteix a no pedalejar l'únic matí a meitat setmana que ho puc fer i a no parlar-vos del viciclisme, la qual cosa potser m'agraireu. L'altra vaga consisteix a no saber què guanyarem fent-la, però sí el que perdrem els que hi som: una part necessària del sou. Bé, paga la pena. I com que crec que ja faig prou de vagues, permeteu-me que escriga quatre ratlles sobre no sé ben bé què.

Si hom parla de retallades salarials, què voleu que us diga, a mi em sembla una fuetada. Vinga, camina, cony, que sempre vas fen-te l'orni! Sí, accepte que és anònima, ningú personalment ha mogut la mà ni alçat el braç, però la fera ferotge ha trepitjat la meua esquena. I aquest deler admès del paradís immobiliari: hipoteques a varies generacions, preus estratosfèrics, etc... se m'ha acut veure als meus peus un bon parell de grillons, això sí, de duralumini, que els fa, tot plegat, un poc més suportables. I què em dieu de la reforma laboral o de les pensions? Caram, què estranya manera d'anomenar les cadenes del coll i els braços, perquè hi és on més sentirem l'ofec futur o present. Així que, anem tirant. Avui menjaré una bona amanida de comiat al girar la cantonada i potser, amb sort, degustaré de postres l'atur. Si, malgrat tot, encara dibuixe un somriure, que ningú s'espanti, el neguit fiscal farà de la meua boca un fil ben prim. La veu del amo ens cau al damunt. Tapat els oïts, tanca els ulls, fica el cap dins la pica vessada d'aigua. Té igual, hi és al BOE, al DOCV, al BUF, al PUAJ o qui sap què. Però amb l'eficiència de les bones secretaries transcriurà amb pèls i senyals la rialla dels financers. Ahir mateixa, com que s'avorria a casa, la meua dona va fer un tomb amb un malalt mental damunt d'una llitera -ambulància inclosa- per les urgències de l'Hospital Clínic. Hi eren cap a les dotze del migdia i tornaren al voltant de la mitjanit. Què bé s'ho passaren. Una anàlisi de sang i un cardiograma de premi als bitllets de la tómbola. I un diagnòstic concís i fàcil d'entendre: "se lo come usted con patatas", al malalt, és clar. L'ambient a la Sala d'urgències, xe, d'allò més familiar i transitat, com la bodega d'aquell vaixell a vela que ens va portar fins ací i que li diuen sanitat pública. Ah, i gràcies que als camps de cotó sempre trobes ànimes caritatives que s'apiaden de tu -arribaren abans que nosaltres- i et lliuren de franc les quatre paraules d'aquesta estranya llengua que ajuda i molt a oblidar la teua, al temps que ens reuneix als bonics barracons de l'escola pública. I com que ara tinc altre nom, potser allò que vaig posar a la guardiola ja no em pertany. Bé està, si en arribar al status de captaire sóc per fi un home lliure.