dijous, 16 de setembre de 2010

El nen que va callar

Image de la xarxa

A partir d'una proposta sobre els somiatruites de jmtibau al seu blog

Hi havia un nen que va decidir callar. Mai de la vida tornaríem a escoltar la seua veu escanyolida. Mentre els ocells convertien les antenes dels teulats en arbres de Nadal, ell plegava el seu abric de drap regirat assegut a la vorera irregular d'aquest carrer enlloc. Fixà els seus ulls al carrusel buit de l'horabaixa i resolgué que ja en tenia prou, que per a ell la vida era el silenci que duia a la maleta fosforescent de plàstic rosa i verd que li havia pres a la seua germana petita, i que amb prou feines envoltava l'antifaç, el peluix i les mitenes. Ara ja podia comprendre que mai per mai seria fora d'aquest jardí argentat i melangiós, la font del qual cantava amb la veu seca d'un oblit polsós adobat pels neons fugissers de la fira. Menjaria l'herba selecta dels trèvols de quatre fulles que només ell sabia on trobar. I l'exquisit nèctar del gessamí alleujaria el plany viscós i sord que omplia el seu magre pit. Aniria tirant, gitat a terra i deixant que el sol es colés entre les fulles encartonades del magnolier, transparentant les més febles i daurant els carnosos pètals intocables de la seua flor de neu ivoriana, la llavor de la qual, d'un roig virós, potser seria la porta al somni definitiu. Havia entès que, segons qui fora qui, n'hi havia de caramels bons i dolents. Castells d'encens on el diable reclamava tots els dies la seua porció de pau eterna. Dones que en fèiem brou de nens, regines que tallaven caps i carícies que et deixaven cicatrius al esguard. Que burjant entre les flors trobaves un món sencer, cucs de terra de cafè amb llet i l'aroma essencial del que naix o mor. Lluny anava quedant el seu somriure de somiatruites, aquells ulls lluminosos com un raig d'oli o la corfa alegre de la llimona. Els seus dents encuriosits i els llavis inquiets sense què. Unes mans, els dits de les quals varen perdre poc a poc les empremtes de tant i tant girar i prémer les maleïdes peces d'aquella màquina al cau fosc del taller. Ara veia, a la fi, el gira-sol negre fent-se carrusel, els pegassos i unicorns transformant-se en el seu inabastable anhel, aquell meravellós artefacte que et permet volar sense perdre peu, diuen, surar ben agafat amb les mitenes al manillar, l'antifaç als ulls i el peluix per company. I aquell nus a la gola que li descobrí, però, l'indefectible buidor de les paraules.

11 comentaris:

  1. moltes gràcies per la teva participació, tot i que lamento molt no poder-la donar com a vàlida per al sorteig del premi mensual, ja que supera per molt l'extensió que he demanat. De totes maneres, inclouré un enllaç al post on les recullo.
    salut

    ResponElimina
  2. Ho comprenc perfectament, quan m'he adonat era prop de les 400 paraules, massa tard. En altra ocasió aniré més en compte. Gràcies per passar i per l'enllaç.

    ResponElimina
  3. Recuerdo el sabor de los treboles,y los gusanos color café con leche, que salían nada más escarbar la tierra.Las pepitas rojas del magnólio aún las veo y las huelo,las hojas blancas y curvas,tiernas ,blandas,no sé...el sol que pasa entre las hojas dibujando formas en el suelo, el jardín es ,sigue siendo aliento de libertad;dentro, en la casa ,queda ese marrón oscuro,que me trago de un golpe frontal y rápido.

    ResponElimina
  4. Una molt bona incursió poètica a un munt de sensacions, sentides des de la velocitat relativa d’una bicicleta, que et permet abastar-les i no deixar-les endarrere. Enhorabona !

    ResponElimina
  5. Moltes gràcies, Ramon. El desafiament no és altre que donar una volta en bici i contar el que vas trobant-te pel camí. Bé, crec que és el que tots fem o intentem fer. Uns caminant, altres pedalejant. Salut.

    ResponElimina
  6. Dins o fora del joc tan se val has fet un gran relat, ben escrit i d'alta qualitat! se't felicita!

    ResponElimina
  7. Elvira, benvinguda. Moltes gràcies, de debò. Ets molt amable i generosa. Un petó.

    ResponElimina
  8. He disfrutat d'aquesta gran passejada amb bicicleta.

    Salut!!!!

    ResponElimina
  9. Montse, benvinguda i me'n alegre de que t'ho hages passat d'allò més bé. Salut.

    ResponElimina
  10. Més que un relat, és un viatge pel desencís i el descobriment d'un món més gris i real, allunyat dels somnis lluminosos. Felicitats de debò. Mol bo i amb un verb ric i acurat.

    ResponElimina
  11. Perdició, moltes gràcies. Ets molt amable. La veritat és que escriure segons què coses produeix una barreja delicada de plaer i sofriment.

    ResponElimina