dissabte, 4 de setembre de 2010

Johnnie Walker i el prestidigitador


tinc fama de bufat
i és una fama justa certament.

almenys, en la mesura de les meues possibilitats,
cada dia intente justificar-la.

posa-me'n un altre got,
o millor un pitxer,
que és un mot que m'agrada més no sé per què.

que els déus t'ho paguen o mecenes.

a mi no hem queda un clau.

Vicent Andrés Estellés

Si els somnolents parpelleigs induïts per l'essència hipnòtica del pedaleig, i la no tan essencial dels comentaristes, no us han portat a la inexorable migdiada, potser haureu reparat en un jove ciclista que fa La Vuelta amb l'equip Footon-Servetto -dorsal 88- i que li diuen Johnnie Walker. Crec no farà falta allargar-se gens ni mica en la coincidència etílica del seu nom, però sí que en podríem fer cinc cèntims d'una història que certament el primer en ignorar-la siga el propi esportista, tot i ser protagonista principal en aquest afer gairebé transcendent i, conseqüentment, poètic. Perquè en què es podria reencarnar un pobre i quasi anònim mag que passejava els seus ossos i uns quants vells trucs de cartró i baralla per les terminals terres de la Patagònia?... Sí, ho haveu endevinat, en ciclista, és clar. Encara que malvisqués, i més enllà de la seua addicció alcohòlica, o potser per això mateix, aquest caminant impenitent de la Terra del Foc vivia de la il·lusió. I, a aquestes alçades, ja em direu què manté més viva la il·lusió que rodar damunt de dues rodes que es xiuxiuegen? Com no podia ser d'un altra manera, tot el que sabem d'aquest mag oceànic ens aplega de la mà d'un poeta -els vertaders cronistes de la humanitat. Li deien, al poeta, Raúl González Tuñón i la major part dels que l'hem llegit varem començar pels poemes que el Cuarteto Cedrón, liderats pel Tata Cedrón -apareixen, per cert, en un conte del Cortázar- li musicà a la cara B del àlbum dedicat per Paco Ibáñez a Neruda. Jo em vaig enamorar instantàneament dels dos, del Raúl i del quartet. I en un dels poemes més encisador de l'encantadora poesia del González Tuñón -famós, sobretot, pel poema dit La calle del agujero en la media- ens assabentem que el escamotejador de coloms va morir en un port llunyà, que amava a les noies del estiu i els versos de Rimbaud. Que de tot el que posseïa, l'únic que no va poder entrar a la caixa va ser la cançó. Que va tindre una mort desmesurada i poca vida. I no sabem amb certesa si un poeta el va acomiadar. I, a més a més, el seu somni preferit es corporificava de la mà, millor dit, del bastó inquiet i destil·lat d'un escossés anomenat Johnnie Walker. I, clar, aquest il·lusionista de cançó, baralla i coloma, fou batejat amb gran precisió pel Raúl, com Juancito Caminador. No porta bastó sinó vareta. I, ara, com haveu vist, no camina, pedaleja, no fa trucs de màgia, o sí, però manté el difícil equilibri de la il·lusió, això sí, sobre dues rodes.

Totes de blanc, amb els shorts, breus els pits,
les cabelleres al vent de la tarda,
en bicicletes, creuaven les hores.
Han menjat bé, sense dubte; han dormit
i s'han dutxat, i en el cos els perdura
olor de l'aigua.

Vicent Andrés Estellés

2 comentaris:

  1. Triste y bella canción,a mí me gusta esa que dice "una mujer con una boina azul" o algo parecido,me encanta.Canciones de perdedores,que tambien las puedes oir,cuando eres feliz,quizás para recordarte que la felicidad es un segundo.

    ResponElimina
  2. Esa es "La calle del agujero en la media": "YO CONOZCO una calle que hay en cualquier ciudad /
    y la mujer que amo con una boina azul." Gracias por comentar.

    ResponElimina