L'home que mai va callar

Hi va haver un home que va decidir parlar. Mai de la vida tornaria a reprimir la seua greu veu d'acollidora pana vellutada. Mentre els voltors cubicaven la fusta i parcel·laven els territoris amb els mistos sota l'ala, ell desplegava la seua trenca al caliu de la cadira i el micròfon, assegut davant els homes i dones de qui sap el lloc. Fixà el seus ulls a les sis cordes de la seua companya i resolgué que ja en tenia prou, que per a ell la vida seria, d'ara endavant, el cant que duia a la motxilla del seu amic i que amb prou feines envoltava els poemes, les cançons i els anhels. Ara podia entendre que mai per mai acceptaria l'esclavitud tova del anar passant. Menjaria els aliments essencials de l'ànima: el somriure dels nens, l'abraçada dels amics i el bes del amor. Beuria el vi de la taberna o el aigua fresca del camí segons toqués. I deixaria que el sol es colés furtivament entre els seus dits nòmades al inabastable món dels sentiments. Havia entès que segons qui, les paraules es buiden com la sorra fugissera o s'omplin com l'aljub. Que burjant en la mentida trobaves el forat negre que fa miques els llavis. I que la veritat té l'eternitat supèrbia i calma del aigua del mar. Lluny quedarien el desassossec de l'amagat, del qui no sap ben bé què no ha fet i què no ha pensat, del que és sospitós per rodar coster avall, damunt la bici, cercant l'amor, mentre crida al món sencer "soy el hombre más feliz del mundo" o del que fa de la seua veu la veu dels altres. I aquest nus a la gola em descobreix, ara mateix, la plenitud de la paraula viva de qui mai va callar.