diumenge, 19 de setembre de 2010

L'home que mai va callar


Hi va haver un home que va decidir parlar. Mai de la vida tornaria a reprimir la seua greu veu d'acollidora pana vellutada. Mentre els voltors cubicaven la fusta i parcel·laven els territoris amb els mistos sota l'ala, ell desplegava la seua trenca al caliu de la cadira i el micròfon, assegut davant els homes i dones de qui sap el lloc. Fixà el seus ulls a les sis cordes de la seua companya i resolgué que ja en tenia prou, que per a ell la vida seria, d'ara endavant, el cant que duia a la motxilla del seu amic i que amb prou feines envoltava els poemes, les cançons i els anhels. Ara podia entendre que mai per mai acceptaria l'esclavitud tova del anar passant. Menjaria els aliments essencials de l'ànima: el somriure dels nens, l'abraçada dels amics i el bes del amor. Beuria el vi de la taberna o el aigua fresca del camí segons toqués. I deixaria que el sol es colés furtivament entre els seus dits nòmades al inabastable món dels sentiments. Havia entès que segons qui, les paraules es buiden com la sorra fugissera o s'omplin com l'aljub. Que burjant en la mentida trobaves el forat negre que fa miques els llavis. I que la veritat té l'eternitat supèrbia i calma del aigua del mar. Lluny quedarien el desassossec de l'amagat, del qui no sap ben bé què no ha fet i què no ha pensat, del que és sospitós per rodar coster avall, damunt la bici, cercant l'amor, mentre crida al món sencer "soy el hombre más feliz del mundo" o del que fa de la seua veu la veu dels altres. I aquest nus a la gola em descobreix, ara mateix, la plenitud de la paraula viva de qui mai va callar.

5 comentaris:

  1. Avui tots estem una mica de dol. Li has dedicat una emotiva aproximació al seu record...

    ResponElimina
  2. Un bonic post per un dia gris!
    Continuarem llegint-lo i cantant-lo!

    ResponElimina
  3. Gràcies, Ramon. No sé, al Labordeta sempre el vaig sentir molt proper, com de la família. És el millor que hi puc dir.

    Fanal blau, benvinguda. Punt de trobada emotiu però esperançat en la vitalitat de la paraula dels bons. Gràcies.

    ResponElimina
  4. Con esa voz no podía callar.Viva la palabra y viva la Libertad.Seguiremos oyendolo.

    ResponElimina
  5. Me he sentido muy apenada cuando me he enterado de la muerte de este hombre porque lo sentia como una persona muy cercana. Me caia muy bien, creo que era un hombre llano y su persona me daba siempre buenas vibraciones. Lo primero que he pensado es que me hubiera gustado que se murieran otros y no precisamente él. Nunca me olvidaré de sus palabras en el Congreso de los diputados y de la bromita de siempre de ¿donde te has dejado la mochila?. Tipica de los fachas. Ser politico creo que no era lo suyo y lo pasaría mal, pues los politicos tienen una flema que a él le debía poner enfermo. Gracias Labordeta por no callar y mandarlos a la mierda . Muchos tenían que tener tu valentía y no callar lo que piensan.

    Rosa

    ResponElimina