Els geranis de la tardor

El amor pasajero tiene el encanto breve,
Y ofrece un igual término para el gozo y la pena,
Hace una hora que un nombre grabé sobre la nieve;
Hace un minuto dije mi amor sobre la arena.

Rubén Darío, Versos de Otoño

Avui és un dia esplèndid. Déu no hi és, de segur, fa vacances -temporals, donada la seua eternitat i infinitud. Els colors són tan vius i l'aire matiner tan fresc i lluminós que els geranis del balcó en fan de petons carmesins als ulls. Encara el sol ni calfa ni enlluerna, i flota una netedat més pròpia del gelat de cel que de l'embranzida amb que la tardor fa caure els paisatges. La pluja d'aquests darrers dies i el vent amable han polit i precisat els contorns de tot allò que té cos. Fa goig el dia, sí. Almenys, en aquestes hores inicials que semblen no haver-hi pres mesures definitives. Siguem francs, ací la tardor és més un estat d'ànim que una realitat física. Hui és primavera plena i Març pot arribar a ser una ganivetada autumnal a les costelles. I tanmateix, allò que per a un ciclista accidental pot rebre a soles el compliment anònim de bonic, per al viciclista és la fruïció de la finor del aire -Pla, dixit- encomanant-se a l'ànima. De fet, la claror sembla tan contundent que hom dubta d'ésser arran de mar i a primera línia d'una platja d'habitud polsosa i amb clara vocació d'esfumí. Aquest encís, aquest encant, però, és tan fugisser i intens com el de la música dolenta, algunes marines de Sorolla o els atacs d'un grimpeur local. I, per tant, cal deixar-se anar. Ens endinsem a una mena de sensualitat revertida. Bronzejar la pell amb els llamps, hidratar-la amb la pluja o la crema de neu, llegir els estels als núvols o decidir el camí per la ventada. No sé, massa cops de teatre, d'allò més propi del més foll i irritant romanticisme. Arquitectura de sentiments, les raons de la qual hom intenta, amb prou feines, raonar. Podríem tancar els ulls, posar-nos taps a les orelles i cotons al nas, cosir-nos la boca i creure en l'autenticitat de la catifa de fulles que d'ací no res petjarem. Tallar-nos la llengua i que ningú no ens senta parlar mai per mai. Però tant de bo deixem la llàgrima fàcil vessar i el seu nus escanyolit engargussar-nos la gola o perdrem moltes oportunitats d'ésser feliços. I acabe, que ja comença aquest diví i maleït port… a la tardor.