Nineta o com una imatge val més que mil paraules

Amor meu. Maleït amor meu. Com podeu dir-me vos… no, pitjor, fer-me, açò? És com si haguéreu oblidat qui sóc, què és el que en deuria representar per vos. A la nit vaig plorar les llàgrimes que mai de la vida haguera pensat vessaria per vos, les de l'odi. I tanmateix estiguéreu ací, us perdonaria, estimat. Murmure aquell nom i m'esquinça l'ànima com un ganivet ardent. Sou malalt, segur. Què, si no? Un núvol fosc de descreença vos ha encisat. El meu pit, confús a la imprecisa línia que separa l'amor de la compassió, sagna rancúnia i dol. Tant de bo mai haguéreu partit al mandat del vostre pare. Tant de bo. Però és massa tard. No puc fer giravolta al temps. O els meus llavis mai hagueren permès als vostres ulls mirar cap a aqueixa quimera desoladora. Fugen, per mai de la vida, les teues carícies, tendres com els llençols de l'amor. I teniu la maldaria de recordar-m'hi el Flow my tears? Sou tan perversament cruel que amb prou feines si puc moure els llavis i pregar per vos. Vet ací la finestra i el meu esguard absent. Ni una sola memòria tindré sense les verinoses taques del vostre menyspreu. Molt més m'haguera estimat el vostre silenci etern. Maleït sigueu per sempre. Maleït, estimat meu.

Dispesa del Tinent
52, French Street
Exeter
9 de Setembre de 1658,
diumenge, dia del Senyor

Benvolguda meua, no podeu fer-vos la idea de la plenitud desconeguda e inquietant amb que visc aquests darrers dies. Des que vaig visitar l'església de Sant Gil a Stoke Poges, a l'illa d'Anglaterra, que no hi podia dormir en pau. Hi vaig conèixer una bellesa, digna filla d'en Leonardo, als seus vitralls. Li vaig fer un apunt ràpid que si en voleu vos faré arribar el més aviat possible. Reunia tot el que jo hi podria esperar, millor, imaginar. I, vet ací, que aquell deler es va corporificar al "workshop", com ací li diuen, del mestre John Walker, a les beneïdes terres escoceses. De bon començament va ser la nineta dels meus ulls. Vaig començar passejant amb ella molt sovint. Si haguéreu pogut veure'ns no ho creuríeu. Passàvem les hores sense adonar-se'ns, amunt avall, i fins i tot la foscor de l'horabaixa ens sorprenia potser al moment més íntim. Perquè volia conèixer-la en profunditat: el seu cos, la seua ànima -creieu-lo, no em prengueu per boig- abans de posseir-la. No podríeu imaginar la de voltes que he taral·lejat, mentre els meus dits li palpejaven les seues arrodonides formes, la nostra cançó d'en Dowland! Vos en recordeu?... Jo li dic, afectuosament, Nineta. Bé, Nineta meua. Li prenc les mans amb les meues mans. Sota les meues cames -m'hi cou l'entrecuix- la seua esquena- No és deixa dominar amb facilitat, creieu-me, però a la fi m'obeeix dòcilment, jo diria que amb prou plaer, i el que anem descobrint junts em fa besar el cel amb l'ànima i el cos, no m'avergonyeix reconèixer-ho. I heus ací que el mestre Walker, com que la tenia de reclam a la seua "workshop" -tothom hi passava, tal era l'enlluernament dels seus ferms contorns- i jo no ens hem avingut, per ço que m'he vist en el compromís de raptar-la, com si diguérem, tot i que l'hi vaig deixar un bon grapat de monedes d'argent en compensació. Comprenc, però, i amb pesar, quan de censurable és aquesta acció, mes gose demanar-vos una nota amb el vostre perdó per a poder-hi tornar al nostre llar, i no seguir com a fugitius, tots dos, de la incomprensió dels homes. És massa demanar, estimada?

L'apunt que es quedà a Exeter

A iniciativa de relats conjunts