dilluns, 11 d’octubre de 2010

El velòdrom de Mataró

Imatge treta de Cronoramia

Fa uns dies, al blog de cronoramia, em vaig assabentar de la més que possible desaparició del velòdrom de Mataró. Mai he estat a Mataró i menys al seu velòdrom, però el meravellós encís de la pista és a la meua sang des dels temps d'en Guillermo Timoner. El seguia, de xiquet, a la tele, que en aquella fosca època podia aplegar a tindre, de tant en tant, alguna petita llum que avui enyorem, veges tu. La persecució rere moto era la meua preferida. Com s'ho feien? Oh, quin deler. Fet i fet, qui era la bici, qui el ciclista, qui la moto? Ah, jo ja no ho sé. La rodonesa del pedaleig, la freqüència inversemblant del cor transmesa al cercle dels peus. Anquetil, el collidor de maduixes, baixant amb pinyó fix el Puy de Dôme i els ulls als peus circulars que no hi paren. Tots creuran que entrena la contrarellotge, però el Grand Jacques mai no oblida el vertigen dels peralts verticals. Rodar quasi de cap per avall és l'últim retrobament. Merckx desfà l'hora i Moser li l'ha pres a l'endemà, mes mai ningú no ens dirà el gran secret. Com s'ho fan per allargar el temps? Per a bastir a l'espai l'etern retorn de les hores? Què fàcil dir: heus ací l'aristocràcia de la roda fina. No paren les cames, mai per mai cerquen els frens, pinyó fix de catorze dents i fort plat de quaranta-vuit i fins cinquanta. Cadena afermada i radis soldats. Una volta l'empentes, ja no hi pots retornar. Té, la pista, amics, quelcom de l'infinit del mar. L'ondulació de les ones generoses, profundes i amables. La continuïtat eterna dels cercles i els fons abismals. Té, la pista, el misteri dels grans luthiers dels tubulars fets a mida dels campions: alta costura dels somnis de seda, cotó i cautxú. El secret de la ingravidesa. Les rodes, els rodaments de les quals pocs al món saben lubricar només amb oli de vaselina estanc, llisquen a la fusta noble o al ciment refinat. És la silent bellesa suprema de la velocitat en pur estat. Mai els homes i les dones són tan a prop de la fina geometria mòbil de l'univers més enllà d'una taula de billar. D'això, que perdre un velòdrom és perdre una irrepetible possibilitat de gaudir de la passió pel equilibri mut, pels espectaculars jocs dels relleus, de la velocitat arrabassada al surplace i omnipresent i omnipotent al esprint. Del magnífic retrobament amb la fluïdesa que varem perdre només posar-s'hi dempeus. D'això, que em pregunte si l'únic lloc per a edificar el nou Teatre Monumental són les cendres d'aquest circ meravellós? Si potser és massa, al S. XXI, que una ciutat gaudisca alhora ambdós? M'estime els teatres, i molt, i m'estime els velòdroms. Només respecte als homes i dones que respecten i tenen cura de la seua pròpia història. I no m'estime gens ni mica als que negant-se a sí mateixos sols saben parlar amb la veu de l'amo.

2 comentaris:

  1. Muy bueno el relato,aunque mis recuerdos de las tardes de tele viendo el ciclismo en los velodromos me ponían un poco nerviosa ,nunca se veía el fín de todas formas no me gustaría que desapareciesen.

    ResponElimina
  2. Sí que tenía su intríngulis, sí. Pero había una especie de magia capaz de mantener la atención de un niño. No lo olvidaré nunca. Un beso.

    ResponElimina