"el ròssec de les paneroles..."

Gustave Caillebotte, L'homme au balcon, boulevard Haussmann

Dis-me que tot és humanament possible

(…/…)

Que no sàpia així en penombra

xiular pels cantons de la pena

ni menys fumar-me la vida al balcó dels geranis.

(Manel Rodriguez-Castelló, Erosions)

Aquest sol mediterrani no fa joc en París. Ni els geranis que he deixat al balcó, tampoc. Pobres, no resistiran les primerenques gebrades de setembre, el mes trencat on hi vaig nàixer. A qui se li acut un tendal de bandes blanques i roges al bell mig del bulevard Haussmann? Ni que fórem a la Côte d'Azur. Ho reconec, els parisencs tenen aquests atacs de supèrbia estètica. Són tres quarts d'onze del matí i m'estic menjant mitja safateta de littel del que ja sabeu, i l'acompanye amb un cabernet ben fred, que des de fa anys i panys el bategen amb vi de Requena-Utiel, tot s'ha de dir. No penseu que he canviat el meu horari per l'europeu, senzillament el curro em pilla un poc més lluny, amb Pirineus inclosos. Cap problema, si he pogut amb Valenbisi, els Pirineus no crec que les superen. A més, les Vélib' de París són la rèplica francesa de les valencianes. I, al capdavall, el Tour em semblarà un passeig dominical amb boniques vistes a les valls, com les gravacions de la Deutsche Gramophon amb la insuportable levitat del Karajan, un dels pitjors músics que he conegut. El que està per determinar és l'itinerari de tornada. Que de baixada cap a València em té igual: en un tres i no res sóc a la feina. Però de tornada em costa allunyar-me de la city, tot costera amunt. I arribo de nit ben entrada. I París by night és un poc pobletà, no us ho sembla? Deu ser cosa de la globalització. Tot i que pedalant guanya un poc. Sí, a París les paneroles també hi són, per què negar-ho, però el seu ròssec és amortit, i que jo sàpiga encara no han deixat ni una fotuda de les seues petjades indelebles. Estic a la guaita de trobar-me al Hessel, a l'Stéphane Hessel -quina casualitat, Stéphane, com el lloc on treballe, i que també m'indigna- per algú dels carrerons que pedalege a la buida nit parisenca. A veure si l'Stéphane em fa cinc cèntims de la resistència francesa, segur que alguna cosa podrem aprofitar-hi. Ara per ara, però, l'únic que he aconseguit és intimar superficialment amb un tipus singular que em trobe sovint i sempre a corre cuita d'enlloc. Igual té que puge pel Boulevard Port-Royal -l'Avinguda, ja sabeu, que està al tocar el cementeri Montparnasse- o pel costat on hi acaba, el Boulevard Aragó, continuació de Saint Marcel, com no. Diu, aquest home, que va perdre tota la seua fortuna amb la fallida financera. Pel que sembla, el varen enganyar com a tants d'altres, com a un tito. Té que mantenir a una dona malalta, que va en cadira de rodes, i a tres o quatre fills, que no són a París sinó a una caseta molt bufona, diu, a les contrades de la city. Em confia, amb prou de misteri, que ha trobat una forma d'anar tirant prou rentable però absorbent i fatigosa físicament i espiritual, diu. Que no li varen deixar una altra sortida. Que de la nit al dia es trobà a la puta rue, com diuen ací, i sense quelcom que fer ni què menjar. Que si de cas, que ja m'aniré assabentant, diu. Que, ara per ara, s'estima més no escampar-ho, però que no és molt diferent del que feia abans. Que en lloc dels diners, ara aplica les lleis del mercat a les dones. No sé ben bé què vol dir. Potser té a veure amb el sector de la moda, la fashion, que li diuen. És un home ben parat, no massa alt, educat, passada de llarg la cinquantena, prou instruït, diria quasi refinat, amb detalls gens convencionals. Fixeu-vos, si no, en el que em va dir parlant de les novel·les negres, de les quals es confessà addicte. Vicicle, em digué, el misteri és anar caminant per damunt de la neu i trobar-hi unes gotes de sang. Però d'una sang que no s'ha desfet, que no s'ha escampat dins la neu, tacant-la; que ha quedat, ofesa i sencera, amb la seua forma arrodonida. Per què? Qual és la causa d'aquesta viscositat, d'aquesta essència oliosa que l'impedeix diluir-se?... Potser l'occís -li dic, utilitzant la terminologia adient, però de conya- tenia el colesterol pels núvols… Vet aquí, al que dius, l'obvietat de les nissagues nòrdiques, l'avorriment de l'obvietat i dels nous herois inconsistents, fins i tot quan assassinen -em replicà. I afegeix: però si la raó és una injecció de glicerina i posterior esquarterament, ah, anem baixant, Baker Street, sens dubte. Ara, si parlem de semi coagulació sanguínia a un cadàver embolicat pels negocis bruts, amors foscos i dones fatals, llavors, amic meu, hem travessat l'Atlàntic i la cosa és posa interessant… Parla de la gran Patricia?… No. Encara no. La mestra explicaria la persistència de les gotes des dels inquietants cercles obsessius i necessariament morbosos de la conducta humana… I mentre parla, jo prenc nota de l'acurat del seu aspecte físic: vesteix amb certa elegància un poc rebregada però distingida, tot i que no deu anar sobrat de calés. Em recorda un conegut, ja l'he vist abans, però no sabria dir-vos el lloc ni el moment. Sóc bon fisonomista, però mal ubicador, diríem. I em porta a la memòria unes paraules d'Onetti, del seu conte Bienvenido, Bob: "… porque usted es viejo y ella es joven. No sé si usted tiene treinta o cuarenta años, no importa. Pero usted es un hombre hecho, es decir, deshecho, como todos los hombres a su edad cuando no son extraordinarios". Li diuen Verdoux, monsieur Verdoux. Veurem per on me'n surt. D'això, que en acabar les xarrades Verdoux-Vicicle a l'espera de Godot, perdó, del Hessel, i mentre pedalege cap a Haussmann, m'encaste l'ipod i m'agafe de la mà d'un dels by night més extraordinaris que conec.

La vie c'est ondoyant