No sé com, no sé qui, però em vaig assabentar que els indis navajos o els apatxes -jo diria que els primers- abandonaven a la seua sort les dones grans quan no podien seguir la tribu. Recorde que vaig pensar en la crueltat que suposava aquesta tradició que les abocava a una mort segura. Nosaltres no fem el mateix. No? Però tal i com van les coses i desprès de viure la mort dels meus pares, la del meu sogre i d'altres persones grans, comence a tindre alguns dubtes. Des del divendres a la nit estem capficats als problemes de salut de la meua sogra. Té 84 anys i un munt de petites coses que l'han convertit més en un exemple onerós de com va la sanitat pública a València que com a persona gran amb problemes de salut. D'altra banda, el dissabte, i gràcies a la treva que les malalties d'Amparo -la meua sogra- ens donà, vaig poder estar a l'homenatge que molts dels ciclistes que el coneguem rendírem a un veritable crack del ciclisme, un company, un jove ciclista que a l'Agost farà 80 anys i que et deixa de roda en un tres i no res. Acostumat a les rodes, engranatges, rodaments i d'altres dèries rodones o esfèriques, doncs n'hi han coses que no em quadren. Dilluns a la nit tornàrem a les urgències del Clínic. El mateix que el divendres: una infecció d'orina, una descompensació del sucre i… Com que les mesures de la glucosa no s'equilibren, ahir dimarts al matí han decidit ingressar a Amparo. Però al Clínic no n'hi han llits disponibles. Deu ser que bona part de la població s'ha posat d'acord en emmalaltir tots alhora. Una societat malalta. I ve de llarg la cosa, perquè sembla ser fa prou de temps que no n'hi han llits al Clínic. I ens han empaquetat cap a l'Hospital de la Malva-rosa. Magnífiques habitacions retro, vintage, que diuen ara, de quatre llits on és impossible viure amb certa dignitat aquest acomiadament que es perllonga massa, segons els comptes de qualsevol economista amb el cap sobre les espatlles del FMI. Per cert, tampoc n'hi ha de medicaments, que ens ha tocat acostar-nos a la residència -pagada a tocateja i on encara esperem li siga reconeguda la seua dependència- i agafar el pastillero i portar-lo a l'Hospital. De fet, la darrera volta que varem ser a urgències no tenien un puto Trankimazin per a la pobra dona. I el primer que et ve al cap és recomanar a la població que pedalege. Que així podran seguir a la tribu. I fins i tot deixar de roda a més d'un. Feu-me cas. Perquè, és clar, Amparo s'ha deixat anar, s'ha abandonat. No ha fet prou esforç. Total, bregar amb una família on el seu home va ser declarat de baixa definitiva als quaranta i pocs anys, què és? I donar varies voltes al món, de tant com ha cosit en aquesta vida, sembla ser poc mèrit. Doncs què fem? Ei, la deixem, i que espavile si vol seguir a la tribu. Per cert, si parle amb l'Ecclestone, no penseu que em tirarà una maneta, encara que siga per afinitat generacional amb la meua sogra?
Costa dir res al davant de tanta indignitat obligada. Només desitjar-vos que us sigui lleu.
ResponEliminaJo aquesta costum d'abandonar les dones grans (i els homes?) l'atribuïa als esquimals arran d'una pel·lícula protagonitzada per l'Anthony Quinn, però pel cas és el mateix.
ResponEliminaLa qüestió que planteges té moltes derivades, i cap és fàcil. 1) Fins a on estem disposats a arribar a l'hora de pagar impostos per garantir l'Estat assistencial als més febles, que cada vegada son més en proporció (tot allò de la piràmide d'edat). 2) Com s'ha de repartir aquest esforç fiscal. Aquí ens posaríem ràpidament d'acord: han de pagar més els que més tenen (sempre i quan els que més tenen no siguem nosaltres, que segurament no serà el cas). 3) Qualitat de vida vs qualitat de mort. ¿Cal obligar a viure quan la vida s'ha convertit en un suplici i, per altre banda, tampoc posem els mitjans necessaris per atenuar aquest suplici?
La sanitat cada vegada está pitjor,quand hems toque a nosaltres no sé que farem,¿morir de fástic?...bé besets i paciencia.
ResponEliminaClidice, ho has dit molt bé: indignitat obligada i amb el teu permís la prenc per al pròxim apunt. Jo també espere que la cosa no s'allargue molt i poda'm portar-la el més aviat possible a la residència.
ResponEliminaBrian, la primera qüestió que planteges intento aclarir-la al següent post. Perquè crec que d'alguna manera estem pagant per duplicat moltes assistències socials. I això és lo insostenible: la cleptocràcia. Un exemple: la part dels meus impostos que puga anar a educació, mai de la vida deuria ser per a cedir gratuïtament terrenys de tots per a la Universitat Catòlica de València amb la seua facultat de medecina privada i el seu hospital privat. A la segona, tu mateix contestes perfectament: que paguen més els que més tenen, i no la classe mitjana que va en acceleració contínua a transformar-se en classe baixa, dia a dia més empobrida. És a dir, una reforma fiscal com déu mana i no el rics. I a la tercera, no cal obligar a viure a ningú. Però en aquells casos on el principal afectat no té poder de decisió, per manca de lucidesa, la cosa és fa molt delicada. Ara, el pitjor és la hipocresia amb que aquesta societat malalta es despatxa ufanant-se de sí mateixa amb uns èxits més que discutibles quan tanta porqueria amaguen sota la catifa.
Concha, a mi, ja saps, intentaré que em pille pedalant. Un bes.